Sense esperança ni recança

Utagawa Hiroshige (1797-1858), One Hundred Famous Views of Edo #107, “Fukagawa Susaki and Jūmantsubo” (1857)

dedicació

Després de tot,
ara que els arbres donen brot,
aquesta llum desarraulida
em farà, vell, mudar de vida.
Perquè en la fulla ja amatent,
però tot just sabuda,
trobo la por, l’assecament,
el vent geliu, el gran turment
i la caiguda.
Tot canviant de pensa
faré sagrada prometença:
res de vivent no serviré,
sinó tan sols el que potser
podrà venir
quan jo no vegi dol ni dansa.
Una esperança vull seguir
sense esperança per a mi,
sense esperança ni recança.

No pas que em prengui la malura
de dar-me estil d’omnipotent.
(Déu, tot sencer dins del present,
no s’hi complau ni s’hi detura.)
Dèbil, esclau,
sé la poquesa que m’escau;
però si veig que resta
un poc de mon albir,
em vagarà d’alçar la testa
amb un sospir
que faci d’ales i guiatge,
malgrat el vent incert,
a la sement que es descoratja
abans de caure al solc obert.
No voldré, doncs, massa dormida
en abatuts coixins,
perquè gemec és tota vida
i l’aire tot camins.

Que sigui així mon goig de viure,
aquesta mica de no-res.
El cor oprès,
per nou espai es torna lliure.
En món encara no palès,
res com no puc, m’és tot permès.
Só del futur que lleva.
L’esdevenir roda sens treva:
vull que s’acuiti el seu trepig
i retre, en ell, l’ànima meva
al que ultrapassi el meu desig.
I aqueixa sort em sigui dada:
passat el viure que em consum,
enllà de pols abandonada,
ésser, en millor diada,
guspira anònima de llum.

Oh Moïsès, qui sabrà dir
la gran virtut del teu destí,
oh seny ardent, oh força tesa
fins a morir—
sens cobrament de la promesa
per a no veure-la marcir
en nit planyent o foll camí!

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, pp. 1.206-1.207 [Absència].


Anuncis