Alea

Gianni Berengo Gardin (*1930), Gran Bretagna (1977).


«¿Qui sap com poden caure els daus?»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, v. 10.295. (Segona part de la tragèdia, acte quart)


Anuncis

Luard

Gianni Berengo Gardin, Al lido (1959).


Balada de Luard, el mariner
Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen, vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tasqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!
Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa,
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!
Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosai grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I si les peces són de migra o d’upa,
Luard, sempre fa un sol entrellucat;
i després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
Sí, mira! Va com va!…
Luard, vinga a buidar un sac de mentides,
de colors blaumarins i virolats,
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses delgreix,
i perla delpit de les sirenes
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.
Quan s’ha desfet el feix de nuvolades,
i encar tremola esfereït al cel,
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc…
Diucoses dolces de Mariagneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.
I avui tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor,
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit;
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda,
i un plor de campaneta cap al tard,
pel mariner Luard.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela (1923).