Joan ALCOVER

Faune mutilat

Caspar David Friedrich (1774-1840), Woman at a Window (1822). Berlin, Alte Nationalgalerie, Staatliche Museen.


la relíquia

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí desolat
     de ma joventut… 

     
     Beneïda l’hora
     que m’ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
     me fa plorar a mi.
     Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
     tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
     i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles. 

     Ningú sap com era
     que entre l’esponera
     de l’hort senyorívol,
     fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
     Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
     perquè sense ajuda
     poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
     i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
     de l’hora encantada. 

     Somni semblaria
     el temps que ha volat
     de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
     quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
      i encara no manca,
     penjat a la branca,
un tros de la corda de l’engronsadora,
     com trista penyora,
 despulla podrida d’un món esbucat… 

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí
     de ma joventut.


Joan Alcover (1854-1926).



L’esqueix d’un arbre

Karolina Mrozkova

Desolació

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de fusta,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sol per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Joan Alcover (1854-1926), Cap al tard, 1909.

A un olmo seco (1912)

Al olmo viejo, hendido por el rayo
y en su mitad podrido,
con las lluvias de abril y el sol de mayo
algunas hojas verdes le han salido.
¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento.
No será, cual los álamos cantores
que guardan el camino y la ribera,
habitado de pardos ruiseñores.
Ejército de hormigas en hilera
va trepando por él, y en sus entrañas
urden sus telas grises las arañas.
Antes que te derribe, olmo del Duero,
con su hacha el leñador, y el carpintero
te convierta en melena de campana,
lanza de carro o yugo de carreta;
antes que rojo en el hogar, mañana,
ardas, de alguna mísera caseta,
al borde de un camino;
antes que te descuaje un torbellino
y tronche el soplo de las sierras blancas;
antes que el río hasta la mar te empuje
por valles y barrancas,
olmo, quiero anotar en mi cartera
la gracia de tu rama verdecida.
Mi corazón espera
también, hacia la luz y hacia la vida,
otro milagro de la primavera.
Antonio Machado (1875-1939), Campos de Castilla, 1907-1917.