Solvitur acris hiems

Eixam d’abelles tornant al rusc carregades de pol·len. 

Fotografia: Frank Rumpenhorst/AFP/Getty Images, 2011.

Desfà els rigors de l’hivern la benigna

tornada del bon temps i del Favoni;

els aparells remolquen quilles seques;

ja al bestiar no li fa el pes l’estable

ni al pagès la foguera;

no emblanqueixen els prats clarors de gebre.

Ja Venus Citerea mena danses

sota la lluna i, fent colla amb les Ninfes,

les Gràcies esplèndides repiquen

amb peu altern el terra, mentre passa

l’ardent Vulcà revista

als obradors fatigosos dels Cíclops.

Ara el que cal és cenyir-nos el cap

brillant amb murtra verda, o amb la flor

que sense cap esforç donen les terres;

ara el que cal és immolar per Faune,

a l’ombradiu dels boscos,

un xai o bé un cabrit, com ell desitgi.

Amb peu igual trepitja la mort pal·lida

les cabanes dels pobres i les torres

dels rics. Oh Sesti afortunat, la suma

breu de la vida ens impedeix concebre

cap esperança llarga:

t’assetgen ara ja la nit i els Manes

de la faula, i la casa escanyolida

de Plutó; quan hi vagis, no podràs

jugar-te als daus qui presideix el vi

ni embadalir-te amb Lícidas, que avui

té encesos tots els joves

i escalfarà ben aviat les noies.

Horaci, Odes I, 4. Traducció Jordi Cornudella (*1962) (Les bones companyies, Barcelona, Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2010, p. 227)

Solvitur acris hiems grata vice veris et Favoni
    trahuntque siccas machinae carinas,
ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni,
    nec prata canis albicant pruinis.

Iam Cytherea choros ducit Venus imminente luna
    iunctaeque Nymphis Gratiae decentes
alterno terram quatiunt pede, dum gravis Cyclopum
    Volcanus ardens visit officinas.

Nunc decet aut viridi nitidum caput impedire myrto
    aut flore, terrae quem ferunt solutae,
nunc et in umbrosis Fauno decet immolare lucis,
    seu poscat agna sive malit haedo.

Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas
    regumque turris. O beate Sesti,
vitae summa brevis spem nos vetat inchoare longam:
    iam te premet nox fabulaeque Manes

et domus exilis Plutonia; quo simul mearis,
    nec regna vini sortiere talis
nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuventus
    nunc omnis et mox virgines tepebunt.

Horaci (65-8 aC), Carmina, I, 4.

Beatus ille

Paul Cézanne (1839-1906), Els jugadors de cartes, 1889-1892. París, Museu d’Orsay.

‘Beatus ille qui procul negotiis,

ut prisca gens mortalium,

paterna rura bubus exercet suis

solutus omni faenore

neque excitatur classico miles truci

neque horret iratum mare

forumque vitat et superba civium

potentiorum limina.

ergo aut adulta vitium propagine

altas maritat populos

aut in reducta valle mugientium

prospectat errantis greges

inutilisque falce ramos amputans

feliciores inserit

aut pressa puris mella condit amphoris

aut tondet infirmas ovis.

vel cum decorum mitibus pomis caput

Autumnus agris extulit,

ut gaudet insitiva decerpens pira

certantem et uvam purpurae,

qua muneretur te, Priape, et te, pater

Silvane, tutor finium.

libet iacere modo sub antiqua ilice,

modo in tenaci gramine:

labuntur altis interim ripis aquae,

queruntur in Silvis aves

frondesque lymphis obstrepunt manantibus,

somnos quod invitet levis.

at cum tonantis annus hibernus Iovis

imbris nivisque conparat,

aut trudit acris hinc et hinc multa cane

apros in obstantis plagas

aut amite levi rara tendit retia

turdis edacibus dolos

pavidumque leporem et advenam laqueo gruem

iucunda captat praemia.

quis non malarum quas amor curas habet

haec inter obliviscitur?

quodsi pudica mulier in partem iuvet

domum atque dulcis liberos,

Sabina qualis aut perusta Solibus

pernicis uxor Apuli,

sacrum vetustis exstruat lignis focum

lassi Sub adventum viri

claudensque textis cratibus laetum pecus

distenta siccet ubera

et horna dulci vina promens dolio

dapes inemptas adparet:

non me Lucrina iuverint conchylia

magisve rhombus aut scari,

siquos Eois intonata fluctibus

hiems ad hoc vertat mare,

non Afra avis descendat in ventrem meum,

non attagen Ionicus

iucundior quam lecta de pinguissimis

oliva ramis arborum

aut herba lapathi prata amantis et gravi

malvae salubres corpori

vel agna festis caesa Terminalibus

vel haedus ereptus lupo.

has inter epulas ut iuvat pastas ovis

videre properantis domum,

videre fessos vomerem inversum boves

collo trahentis languido

positosque vernas, ditis examen domus,

circum renidentis Laris.’

haec ubi locutus faenerator Alfius,

iam iam futurus rusticus,

omnem redegit idibus pecuniam,

quaerit kalendis ponere.

Horaci (65-8 aC), Epodes (30 aC), II.

«Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes , de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empelta de més productives o posa dins d’unes gerres la mel espremuda o esquila  les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?

I si, a més d’això, una dona honesta tingués la seva part en la cura de la casa i d’uns infants xamosos i, com una pagesa sabina o com la muller d’un àpul feinador, amuntegués a la sagrada llar la llenya seca a l’arribada del marit cansat i, en tancar el gras bestiar dins el clos de canyissos, munyís els braguers botits i, bo i traient de la dolça gerra el vi de l’any, aparellés uns menjars no comprats, el que és a mi, no em plaurien pas més les conquilles del llac Lucrí o el rèmol o els escars de Creta, si per cas una fragosa tempesta de les mars orientals n’empenyia alguns cap a la nostra, ni l’ocell africà ni el francolí de Jònia no baixarien pas al meu estómac més delitosos que l’oliva collida de les branques més opulentes de l’arbre o l’agrella que estima els prats i les malves saludables a un cos carregat o l’anyella immolada per les festes Terminals o el cabrit rescatat del llop. Durant aquests àpats, com és de plaent de veure les ovelles tornant de pressa a casa després de la pastura, de veure els fatigats bous portant al bescoll llangorós la rella girada i els esclavets nats a la casa, eixam que indica la seva riquesa, asseguts a l’entorn dels Lars brillosos!»

Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.

Horaci, Odes i epodes, vol. II. Trad. Josep Vergés. Barcelona, Fundació Bernat Metge, 1981.