Si vull combatre, no vull combat

Cartell de la pel·lícula Bringing Up Baby (1938), de Howard Hawks, protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant.


Si vull combatre,
no vull combat;
contra qui estimo
qui m’ha girat?
Poc em movia,
que ha estat el vent;
el vent, amb cara
de malcontent,
que se m’enduia
fora camí:
fugint, corria
pel meu destí.
Enfredorida
cerco redós:
sóc estrangera,
com tu, com vós.
Lluny de la vinya,
lluny de l’oliu,
no sóc covarda.
Si res ho diu,
és que no em resta
prou força al cor
per amagar-hi
l’escampadissa
i l’enyorança
del meu tresor.
La mar, tan fina,
qui la veiés,
i aquella estesa
dels meus carrers!
Barcelonina
sóc més que mai;
¿què se me’n dóna
del clar desmai,
de les arbredes
vora el corrent?
De l’aigua dòcil
del riu, ¿què en faig,
sense la ufana
d’abril i maig
i l’aire tebi
del meu jardí?
Tu la primera
ja deus florir,
bella glicina
vora del mur;
el pi que et vetlla
callat i obscur,
sé que sospira
pel teu fullam,
mentre dins l’aire,
com en un clam,
totes les branques
visen el cel.
I la figuera,
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.
Tremoladisses
clapes de sol
per tot el volt
de la palmera!
Jo la vetllava
com un infant;
cada any em deia:
«Com es fa gran!»
I m’abellia
que prosperés
amb les regades
entorn copsades
pels violers.
Gronxa, palmera,
l’aire subtil!
Ara la casa
ja m’és hostil.
T’he ben perduda!
Per sempre? No.
Em veig, un dia
de gran claror,
per l’ampla costa
dels pins pujant,
la que jo veia
de casa estant.
A mitja altura
m’he de girar:
la bella estesa
de Sarrià,
amb la cintura
dels seus jardins
i tanta rosa
negada a dins,
voldrà aparèixer
davant dels ulls.
«Hola, palmera,
veges si culls
l’adéu que et llanço
del fons de mi!»
Les teves palmes
diran que sí.
Clementina Arderiu (1889-1976) «Exili» (1947), De sempre i ara (1936-1950).

Anuncis

Dia inútil

Edward Hopper (1882-1967), Habitació a Nova York(1932). Museu Sheldon d’Art. Universitat de Nebraska-Lincoln. Fins al 16 de setembre al Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.


Cançó del dia inútil

Aquest dia que fina, que fina
lentament, com la llàntia en el vas,
no em portà l’alegria divina,
ni de mi no féu mica de cas.

Em deixà dins la cambra pregona
com un fòtil inútil i vell,
entre els mobles que fan la rodona
i les mosques que em busquen la pell.

No tingué ni la minsa sorpresa
d’una pluja o d’un vent displicent;
no mogué la cortina malmesa
ni en el sol no posà entelament.

Fou només com la fonda llossada
a les coses que bullen a dins
i un cruixir de vianda cremada
i una olor de ferments i de vins.

Com el dia que fina, que fina,
no en voldria cap més a mon pas;
si en mon cor no posà cap espina,
féu ma sang una mica de glaç.


Clementina Arderiu (1889-1976), Cant i paraules (1936).