Anotació

Les “belles maneres”

BRIGITTE BARDOT

Brigitte Bardot by Sam Levin, 1967.

 

«A França la hipocresia s’elabora amb l’educació; és inherent, podríem dir, a la possessió de les “belles maneres” i va gairebé sempre acompanyada d’un vistós color polític o social. Hi ha la hipocresia religiosa, la hipocresia dels principis socials, de la propietat, de la família, del govern i, en els darrers temps, fins i tot ha nascut una nova forma d’hipocresia: la de l’“ordre”. Si no es pot dir d’aquesta nova mena d’hipocresia que sigui una convicció, com a mínim és una bandera entorn de la qual s’aplega una munió de gent que troba gust a demostrar la seva hipocresia d’aquesta manera i no pas d’una altra. Són hipòcrites conscientment, és a dir, saben que ho són i, per sobre de tot, saben que els altres tampoc ho ignoren. A judici del burgès francès, el món no és altra cosa que una immensa escena on té lloc una representació teatral inacabable en la qual un hipòcrita dóna la rèplica a un altre. Aquesta hipocresia és una invitació a la decència, al decòrum, a les polides formes exteriors i, principalment, un fre. No precisament per a aquells que la practiquen a les altures, sinó per a aquells que sense fer-ho s’atrafeguen al fons de l’olla quotidiana. La hipocresia preserva la societat del paroxisme de les passions i constitueix el darrer privilegi d’una limitada minoria. Mentre el desenfrenament de les passions no surti de cercles reduïts i fermament organitzats, no tan sols és innocu, sinó que fins i tot manté i nodreix la tradició de la distinció, la qual desapareixeria sense deixar rastre si no existissin un cert nombre de cabinets particuliers on es conrea a totes hores, independentment del culte de la hipocresia oficial. El desenfrenament, però, comença a ser vertaderament perillós així que es fa assequible a tothom i s’uneix al dret de cadascú de fer efectives les pròpies exigència, i demostrar-ne la legalitat i la naturalitat. Sorgeixen així noves capes socials que aspiren, si no a desbancar completament les velles, almenys a restringir-les en un grau considerable. La demanda de cabinets particuliers augmenta llavors de tal manera que, al capdavall, s’imposa la pregunta: no seria més senzill, en un futur, prescindir-ne? D’aquestes complicacions indesitjades neix la hipocresia sistemàtica de la classe directiva de la societat francesa, que, no acontentant-se amb el terreny dels costum, envaeix el de la legalitat, i, d’un senzill hàbit social, en fa una llei de força coercitiva.

En aquest respecte legal a la hipocresia es basa, amb poques excepcions, tot el teatre francès contemporani. L’heroi de les millors peces dramàtiques franceses, és a dir, d’aquelles que assoleixen l’èxit més delirant precisament per l’extraordinari realisme amb què pinten les vileses humanes, es guarda sempre alguns minuts al final per dissimular tals vileses amb frases ressonants al voltant de la santedat i la dolcesa de la bona gent. Jo pot embrutar Adèle el llit marital en el transcurs de quatre actes sencers, que al cinquè li caldrà declarar, en veu ben alta, que la llar familiar és l’única cosa sagrada i l’únic lloc on la dona francesa pot esperar la felicitat. Pregunteu-vos ara: què faria Adèle, si l’autor es proposés d’allargar el seu drama amb cinc actes més, i podreu respondreu-us, sense por a errar, que en el transcurs dels quatre actes següents Adèle seguirà ofenent el llit marital, i al cinquè tornarà a adreçar-se al públic amb la mateixa declaració. I no és pas una senzilla suposició, no. Només cal traslladar-se del Théâtre Français al Gymnase i d’allà al Vaudeville o bé al Varietés, per persuadir-se que Adèle arreu insulta de la mateixa manera el llit marital i arreu, en acabar, declara que aquell mateix llit és l’únic altar venerable per a una dona francesa. I aquest comportament ha penetrat fins a tal punt en els costums, que ja ningú no és capaç de remarcar que inclou la contradicció més absurda, que la realitat de la vida apareix junta amb la realitat de la hipocresia i que ambdues es donen la mà i es confonen fins a l’extrem que arriba a ser difícil de dir quina d’aquestes dues realitats té més dret a ser reconeguda.»

 

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, pp. 123-125.

 

 

 

 

Anotació

La soledat implacable i la trista ociositat

Youth.-La-giovinezza_imagefullwide

Cartell de la pel·lícula Youth (La giovinezza, 2015) de Paolo Sorrentino, protagonitzada per Michael Caine i Harvey Keitel.

 

«La soledat implacable i la trista ociositat, vet aquí els dos enemics amb què es va trobar cara a cara, i amb els quals havia forçosament de compartir, per sempre més, la seva vellesa.»

 

Xedrín [Mikhaïl Ievgràfovitx Saltikov] (1826-1889), La família Golovliov [1876]. Traducció original de Francesc Payarols, revisada i actualitzada per Ana Guelbenzu. Barcelona: Marbot, 2014, cap. III, p. 116.