«És una vella cosa la mort, però és nova per a cadascú.»
«Puta merda.
»De cop em va venir a la memòria aquella anècdota, segurament apòcrifa, que en Boogie m’havia explicat una vegada d’en Heine. Mentre jeia al llit de mort, decandit, en un estat d’estupor causat per la morfina, un amic el va instar a fer les pausa mb Déu. Figura que en Heine li va respondre: “Dieu me pardonnera. C’est son métier”.»
«La pàtria, vaig dir jo, és aquell cercle —ample, estret, no importa— on la nostra paraula fa una acció, enllaçant-se amb els ressons i la meravella d’innombrables mortes veus inconegudes.»
«Poques novetats per ací. La més recent és la darrera sessió de circ de l’idiota de Dalí. Diumenge passat donà una conferència en el teatre María Guerrero de Madrid. Fou, és clar, un èxit de públic. La gent va assaltar el teatre, àdhuc per les finestres. Don Salvador Dalí —així l’anomenà el diari parlat de Radio Nacional de España— es va fer esperar més de mitja hora, i el públic s’ho prengué a broma. Varen cantar: «¿Dónde está Dalí, matarile, rile, rile?»; cridaren: «¿Que lo suelten!», «Pero, vamos, don Salvador…», «¡Que hablen los fotógrafos!». Després va sortir l’home i engegà una sèrie de desgavells hilarants. La conferència es titulava, crec, «Picasso y yo». La ressenya que duu la premsa arreplega alguna de les bestieses que digué. Primer féu un paral·lel entre Picasso i ell: «Picasso es español; yo también. Picasso es un genio; yo también. Picasso es comunista; yo tampoco». L’autoqualificació de geni no té importància; entra en la mise en scènedaliniana; el xiste del «yo tampoco», no és gens original (l’eslògan «Franco sí, comunismo no», tenia ja la seua versió irònica «Franco sí, comunismo tampoco»).»
Pinto les notes d’una havanera
blava com l’aigua d’un mar antic.
Blanca d’escuma, dolça com l’aire,
gris de gavines, daurada d’imatges,
vestida de nit.
Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m’abracen, sento com callen,
el vent s’emporta tot l’horitzó.
Tornada
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.
Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d’un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.
Tornada
Si pogués fer-me escata
i amagar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d’aquest món d’enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom.
Si pogués enfilar-me a l’onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-los un bressol.
El Sentit de la Paraula 