Anotació

Vell i Nou

Vell i Nou

Naked female models posed by artist Salvador Dali to form the likeness of a human skull, 1951. Photograph by Philippe Halsman (in collaboration with Dali).

 

«És una vella cosa la  mort, però és nova per a cadascú.»

Ivan S. Turguénev (1818-1883), Pares i fills (1862). Traducció original de Francesc Payarols, revisada per Ana Quelbenzu. Barcelona: Marbot Edicions, 2011, cap. XXVII, p. 245.

 

Anotació

C’est son métier

Dalí (1904-1989), Archeological Reminiscence of Millet’s “Angelus” (1933-1935). St. Petersburg (EUA), Dali Museum.
 
 

«Puta merda.

»De cop em va venir a la memòria aquella anècdota, segurament apòcrifa, que en Boogie m’havia explicat una vegada d’en Heine. Mentre jeia al llit de mort, decandit, en un estat d’estupor causat per la morfina, un amic el va instar a fer les pausa mb Déu. Figura que en Heine li va respondre: “Dieu me pardonnera. C’est son métier”.»

Mordecai Richler (1931-2001), El cas d’en Barney Panofsky [Barney’s Version, 1997]. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Quaderns Crema, 2013, p. 180.


 
 
Anotació

La meravella d’innombrables mortes veus inconegudes

Salvador Dalí (1904-1989), Carretó fantasmal (1933). Darrera adquisició del Museu Dalí de Figueres.

 
 

«La pàtria, vaig dir jo, és aquell cercle —ample, estret, no importa— on la nostra paraula fa una acció, enllaçant-se amb els ressons i la meravella d’innombrables mortes veus inconegudes.»

Carles Riba (1893-1959), De casa a casa. Tria de cartes. A cura de Carles Jordi Guardiola. Barcelona: Ed. 62, 2007, carta a Rosa Leveroni (1/2-v-1940), p. 167.

 
Anotació

Poques novetats per ací

Salvador Dalí (1904-1989).
 

«Poques novetats per ací. La més recent és la darrera sessió de circ de l’idiota de Dalí. Diumenge passat donà una conferència en el teatre María Guerrero de Madrid. Fou, és clar, un èxit de públic. La gent va assaltar el teatre, àdhuc per les finestres. Don Salvador Dalí —així l’anomenà el diari parlat de Radio Nacional de España— es va fer esperar més de mitja hora, i el públic s’ho prengué a broma. Varen cantar: «¿Dónde está Dalí, matarile, rile, rile?»; cridaren: «¿Que lo suelten!», «Pero, vamos, don Salvador…», «¡Que hablen los fotógrafos!». Després va sortir l’home i engegà una sèrie de desgavells hilarants. La conferència es titulava, crec, «Picasso y yo». La ressenya que duu la premsa arreplega alguna de les bestieses que digué. Primer féu un paral·lel entre Picasso i ell: «Picasso es español; yo también. Picasso es un genio; yo también. Picasso es comunista; yo tampoco». L’autoqualificació de geni no té importància; entra en la mise en scènedaliniana; el xiste del «yo tampoco», no és gens original (l’eslògan «Franco sí, comunismo no», tenia ja la seua versió irònica «Franco sí, comunismo tampoco»).»

De Joan Fuster a Vicenç Riera i Llorca, 16 de novembre de 1951.

Epistolari Joan Fuster- Vicenç Riera Llorca. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona: Curial, 1993, pp. 147-148.

Hasard

Salvador Dalí (1904-1989), Somni causat pel vol d’una abella al voltant d’una magrana un segon abans de despertar-se (1944). Madrid, Museu Thyssen-Bornemisza.


«Un coup de dés jamais n’abolira le hasard»
Stéphane Mallarmé (1842-1898), Un coup de dés jamais n’abolira le hasard (1914).

I tan bé que està…!

Brassaï (1899-1984), Dalí (1955).


«[Pompeu Crehuet] Diu que l’Albert Llanas, home cruel, solia col·locar-se al costat dels qui estrenaven i a cada acudit que feia figa els tocava amicalment l’esquena i amb expressió falsament condolguda els anava dient: “I no volen riure els fills de puta! I tan bé que està…! Però té, no volen riure…!”»


Carles Soldevila (1892-1967), Del llum de gas al llum elèctric (1951). Barcelona: Empúries, 2002, p. 203.