Anotació

el xiulet americà

Alice Wilkie - Ziegfeld Follies - 1925

Alice Wilkie – Ziegfeld Follies – 1925.

 

 

«A París, aquella primavera de l’any catorze començà a brotar en els escenaris frívols l’espectacularitat de les gran revistes, però encara dominava el music-hall clàssic, i tenien més adeptes les lligacames a la manera de Toulouse-Lautrec que la rastellera impecable de cuixes homogènies, impersonals, nacrades i allargades, nodrides amb la millor mongeta tendra i disciplinades amb el xiulet americà: aquell xiulet brutal dels camps de rugby, que avui serveix per a tantes coses i, com que el tenim ficat a l’orella, acabarà criant-nos-hi el bolet embutllofat dels cretins.»

 

Josep Maria. de Sagarra (1894-1961), Memòries [1954], vol. II, Barcelona, Ed. 62, 1981, p. 234. (MOLC; 59)

 

 

 

 

 

 

Anotació

Bachiana

IMG_2346

By JFerrerC.

 

 

 

A prop de mi

 

Les migdiades quan s’acluca el sol,
i les gotes rellisquen dins la fulla,
i cada clot se torna un bassiol
on s’hi miren la menta i la cabrulla.

Quan l’aigua salta i balla pel camí
i jeu enterbolida la muntanya
aleshores voldria a prop de mi,
l’amor asserenat d’una companya.

Estaríem quiets, ni dol ni antull,
vindria a capficar la calma nostra,
jo llegiria un llibre: en tombar el full
per un moment li esguardaria el rostre.

Fóra encerclada d’aire com d’un vel
la mirada, l’atzar, la boca muda,
daurada com el boll i com la mel:
un llessamí dins la mà menuda.

Això és mon pensament, si per l’espai
tomba la pluja pàl·lida i lleugera;
això és tan dolç que no ha de venir mai,
i cada dia l’ànima ho espera.

 

 

Josep M. de Sagarra (1915).

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

No sents…?

John McFadyen, Dagenham (2006).

 
Cançó de pluja
 
No sents, cor meu, quina pluja més fina ?
Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son…
Hi ha dues perles a la teranyina,
quina conversa la pluja i la font!
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
 
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
Canten les gotes damunt la teulada,
ploren les gotes damunt del replà…
Gotes de pluja, gardènia que es bada…
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
 
¿No sents, cor meu, quina pau més divina,
amb la música dels núvols desfets?
Pluja de nit, delicada veïna,
dentetes d’aigua en els vidres quiets…
No sents, cor meu, quina pau més divina?
 
¿No sents, cor meu, que la pena se’n va,
dintre aquest plor de la pluja nocturna,
i les estrelles somriuen enllà?
Enllà somriu un mantell tot espurna…
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
 
No sents, cor meu, quina pluja més fina?
No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?
No sents, cor meu, quina pau més divina?
No sents, cor meu, que la pena se’n va?
No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra (1894-1961).

 
 

Una estrella, dins la nit

Balthus (1908-2001), Alice davant del mirall(1933).


Madu

Madu, en el teu color d’oliva
i en el teu riure net de fel
ara no hi ha dol ni recel,
encar que nedis nua i viva.

Madu, rebenta el fruit de mel
dins la frescor de la geniva,
que no seràs imperativa
amb aquest pubis sense pèl.

Però no vagis refiada
com un punyal indefinit,
com una inútil arracada,

perquè, al moment que et broti el pit
hi haurà una estrella, dins la nit,
que es morirà desesperada.

Vaitapé. Illa de Pora-Pora (Polinèsia), 1937.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), Entre l’equador i els tròpics(1937).


Luard

Gianni Berengo Gardin, Al lido (1959).


Balada de Luard, el mariner
Luard és una pell socarrimada,
i és una llengua que no tasta gras;
clatell pelut i la gorra enfonsada
fins al nas;
samarreta de plom, cul de cabàs.
Quatre dents que s’escapen, vironeres,
d’un trosset de bigoti atapeït,
ulls amb un pam d’ulleres,
i unes ungles més negres que la nit.
Luard, cos rebaixat, fortor d’esquer,
peus seguidors de totes les tasqueres,
cridaire, mentider i home de bé,
Luard, el mariner!
Més sec que el boll, més pobre que una rata,
entre els xiulets i les cançons s’esmuny;
si peta la batussa i la bravata,
no correrà molt lluny;
li fan por el ganivet i el cop de puny;
més avesat a somniar i a riure,
no està per fressa el mariner Luard,
i si li deixen una bóta lliure,
per ell no es fa mai tard.
Si el cor de les misèries se li estripa,
amb un traguet ja ha posat oli al llum;
grata amb les ungles un rebrec de pipa,
que és sutja i queixalades i ferum,
i va xuclant el fum!
Tot aclofat en el seient de boga,
palpa les cartes amb els cinc sentits:
el rei, i l’as, i el cavall i la groga
li fugen dels dits;
i dringa el coure en els taulells podrits.
Amunt, Luard! La sort és rosai grisa;
ja en tens per una veta del calçat
o un pedaç de camisa!
Luard, ara has perdut i ara has guanyat!
I si les peces són de migra o d’upa,
Luard, sempre fa un sol entrellucat;
i després que estossega i que xarrupa,
diu cargolant les cartes amb la mà:
Sí, mira! Va com va!…
Luard, vinga a buidar un sac de mentides,
de colors blaumarins i virolats,
de cares amb cent ulls i pells humides,
i fets desllorigats;
i se l’escolten tots bocabadats.
Conta un calvari d’escorpins i penes
fonedisses delgreix,
i perla delpit de les sirenes
i aquells misteris platejats del peix.
De tot l’encís ell va tastant les vores;
per dir-ne moltes no té el bec covard,
i l’aiguardent va amorosint les hores,
i no hi ha orellafart,
per parar oïda al mariner Luard.
Quan s’ha desfet el feix de nuvolades,
i encar tremola esfereït al cel,
un tall de lluna amb dotze queixalades,
mig blanc d’angúnia i mig daurat de mel,
Luard, desfent el tel
de la taverna, que el sentit li esborra,
camina cap al mar un si és badoc,
s’estira com un gos damunt la sorra
i canta una tonada a poc a poc…
Diucoses dolces de Mariagneta,
coses coents d’un rei i un bordegàs,
i una cançó de xiscles d’oreneta,
de rems d’argent i veles de domàs,
amb una veu de nas.
I avui tot ple d’unes mentides vives,
per sempre s’ha adormit a dins del port;
els llavis i les dents i les genives
d’una dona de mar blanca de cor,
li han endolcit les hores de la mort!
Els pescadors l’han dut sota una vela,
amb un aire sorrut i compungit;
li han clos aquelles nines de mostela
i li han creuat les mans damunt del pit…
Demà tota la joia serà muda,
hi haurà una mica de llebeig covard,
i un gustet amargant a la beguda,
i un plor de campaneta cap al tard,
pel mariner Luard.

Josep M. de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela (1923).



If it be thus to dream, still let me sleep!

Paul Cézanne (1839-1906), Trois crânes(1900). Detroit Institute of Arts.


sebastian

What relish is in this? how runs the stream?
Or I am mad, or else this is a dream:
Let fancy still my sense in Lethe steep;
If it be thus to dream, still let me sleep!

William Shakespeare (1564-1616), Twelfth Nightor What You Will (c. 1599-1601), act IV, scene I, verses 60-64.


A què resigna tot això ¿D’on bufa el corrent?
O estic boig  o això és un somni.
Doncs que la il·lusió capbussi encara els meus somnis                                     [dins l’aigua del Leteu.
Si els somnis són aquests, que el son no pari!

William Shakespeare, Nit de Reis. Traducció: Josep M. de Sagarra.


Espanya

«Keep Calm and Carry On» was a propaganda poster produced by the British government in 1939 during the beginning of the Second World War, intended to raise the morale of the British public in the event of a Nazi invasion of the UK. 

El cant del poble
Glòria, catalans, cantem,
cantem amb l’ànima!
Un crit i una sola veu:
visca la pàtria!

La nostra terra és redimida.
El gran moment és arribat.
Fora els ultratges. Lluny la mentida.
Ningú ens prendrà la nostra llibertat!

Joia que ha inflamat el cel,
falç i ginesta.
Voli sobre el front l’estel
de la senyera!

Tenim les venes per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la.
Ningú ens prendrà la llibertat!

Josep M. de Sagarra (1932).


There is a world elsewhere

Joan Carreras, protagonista de Coriolà(dir. Àlex Rigola). Barcelona, Teatre Lliure. Fotografia: David Ruano.


Ah, gossos populars i bordissencs!
De vosaltres, l’alè em fa el mateix fàstic
que els pútrids aiguamolls, i el vostre afecte
per a mi té igual preu que les carcasses
dels homes insepults, podrint-me l’aire!
Jo us bandejo a vosaltres! Romangueu
aquí, amb vostre esperit de cagadubtes,
i que el cor us trontolli amb el més lleu
soroll de res! Que vostres enemics,
movent els llurs plomalls, ja us acorralin
dins tot un vendaval de desesper!
Mantingueu el poder de dur a l’exili
els vostres defensors, fins que a la fi
vostra ignorància —que no veu les coses
només que quan les sent a frec de nas—
no n’estalviarà a cap de vosaltres
—pròpia enemiga vostra—, convertint-vos
en esclaus abatuts d’un altre poble
que us ha de vèncer sens lliurar combat!
Menyspreant la ciutat, per culpa vostra,
li giro així l’esquena! Tot un món
jo sabré descobrir en qualsevol banda.

William Shakespeare, Coriolà, traducció Josep M. de Sagarra.
You common cry of curs, whose breath I hate
As reek o’ the rotten fens: whose loves I prize
As the dead carcasses of unburied men
That do corrupt my air: I banish you,
And here remain with your uncertainty.
Let every feeble rumour shake your hearts:
Your enemies, with nodding of their plumes,
Fan you into despair: have the power still
To banish your defenders, till at length
Your ignorance, which finds not till it feels,
Making not reservation of yourselves,
Still your own foes, deliver you
As most abated captives to some nation
That won you without blows, despising,
For you, the city. Thus I turn my back:
There is a world elsewhere.


Coriolanus, act III, scene III, vv. 148-158.
William Shakespeare (1564-1616), Coriolanus (c. 1605-1608).

We are such stuff as dreams are made on

Michelle Williams, caracteritzada com a Marilyn Monroe en la pel·lícula Mi semana con Marilyn (My Week with Marilyn, 2011), protagonitzada per la mateixa M. Williams i Kenneth Branagh.


Our revels now are ended. These our actors,
As I foretold you, were all spirits, and
Are melted into air, into thin air;
And, like the baseless fabric of this vision,
The cloud-capp’d towers, the gorgeous palaces,
The solemn temples, the great globe itself,
Yea, all which it inherit, shall dissolve,
And, like this insubstantial pageant faded,
Leave not a rack behind. We are such stuff
As dreams are made on; and our little life
Is rounded with a sleep.
Prospero, act IV, scene I, vv. 148-158.
William Shakespeare (1564-1616), The Tempest (c. 1610-1612).
La festa s’ha acabat, i aquests actors,
com us deia, tots eren esperits.
S’ha fos en l’aire que no es palpa.
I, semblants a la fàbrica d’aquesta
visió, que no té cap fonament,
l’altiva torre que corona el núvol,
el magnífic palau i el temple esplèndid,
i fins la immensa esfera d’aquest món,
i tots els que l’heretin i governin,
es dissoldran; i, igual que s’ha esvaït
aquesta fantasia sense cos,
no deixaran ni fum, ni crit, ni rastre.
Som de l’estofa de què són els somnis.
I un somni és el que volta nostra vida
petita!
William Shakespeare, La tempestat, traducció Josep M. de Sagarra.


All Souls’ Day

William Blake (1757-1827), The House of Death (1795-circa 1805).


«Per me si va ne la città dolente,
per me si va ne l’etterno dolore,
per me si va tra la perduta gente.

»Giustizia mosse il mio alto fattore:
fecemi la divina podestate,
la somma sapienza e ’l primo amore.

»Dinanzi a me non fuor cose create
se non etterne, e io etterno duro.
Lasciate ogne speranza, voi                                   [ch’entrate.»


Dante Alighieri (1265-1321), Commedia, Inferno (1314), Cant III, vv. 1-9.

«Per mi aniràs a la ciutat sofrent,
per mi aniràs cap a l’etern dolor,
per mi aniràs amb la perduda gent.
»La justícia mogué el meu alt factor:
va fer-me la divina potestat,
la summa saviesa, el primer amor.
»Abans de mi res no va ser creat
que etern no fos, i duro eternament.
deixeu tota esperança els que heu                       [entrat!»
Dante Alighieri (1265-1321), Divina ComèdiaInfern (1314), Cant III, vv. 1-9. Traducció de Josep M. de Sagarra (1947-1952).