El cavall de Calígula

Peter Paul Rubens (1577-1640), Les tres Gràcies (1630-1635). Madrid, Museo del Prado.



«Experimentava l’alegria inefable que dóna superar obstacles immensos, el principal dels quals era la incapacitat del seu marit, que ara per ara només ella coneixia. Fer triomfar un home mediocre! És per a una dona, com per als reis, donar-se un gust que sedueix tant els grans actors i que consisteix a representar cent vegades una obra dolenta. És l’embriaguesa de l’egoisme! Equival en certa manera a les saturnals del poder. El poder només es demostra a ell mateix la seva pròpia força cometent l’arbitrarietat de coronar algun absurd amb el llorer de l’èxit, insultant el geni, l’única força que el poder absolut no pot atènyer. La coronació del cavall de Calígula, aquella farsa imperial, ha tingut i tindrà sempre un gran nombre de representacions.»
Honoré de Balzac (1799-1850). Esplendors i misèries de les cortesanes (1847). Traducció de Núria Petit. Barcelona: Destino, 2010, p. 496.