Anotació

Realitat

Syrie Moskowitz fotografiada per Ellen Von Unwerth.

 

«—Sabeu, estimat —continuà Derville després d’una pausa—, que en la nostra societat hi ha tres homes, el Capellà, el Metge i el Jutge, que no poden estimar el món? Van vestits de negre, potser perquè porten dol de totes les virtuts, de totes les il·lusions. El més desgraciat dels tres és el procurador. Quan l’home va a trobar el capellà, hi arriba empès pel penediment, pel remordiment, per unes creences que el fan interessant, que l’engrandeixen, i que consolen l’esperit del mediador, la tasca del qual no és exempta d’una mena de gaudi: purifica, repara i reconcilia. Però, nosaltres els procuradors, veiem repetir-se els mateixos mals sentiments, res no els corregeix, els nostres despatxos són clavegueres que no es poden escurar. Quantes coses no he après exercint el meu càrrec! He vist morir un pare en unes golfes, sense tenir ni una malla, abandonat per dues filles a les quals havia donat quaranta mil lliures de renda! He vist cremar testaments; he vist mares que plomaven els fills, marits que robaven a les dones, dones que mataven els marits servint-se de l’amor que elles els inspiraven per fer-los tornar bojos o imbècils, a fi de viure en pau amb un amant. He vist dones que donen al fill del primer llit els gustos que havien de portar-lo a la mort, a fi d’enriquir el fill de l’amor. No puc dir-vos tot el que he vist, car he vist crims contra els quals la justícia és impotent. En fi, tots els horrors que els novel·listes creuen inventar estan sempre per sota de la veritat.»

Honoré de Balzac (1799-1850), El coronel Chabert [Le Colonel Chabert, 1832]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2012, pp. 83-84.

 

 

Anotació

Desgràcia

«La desgràcia és una espècie de talismà, la virtut del qual consisteix a corroborar la nostra constitució primitiva: augmenta la desconfiança i la maldat en alguns homes, com acreix la bondat dels que tenen un cor excel·lent.»

Honoré de Balzac (1799-1850), El coronel Chabert [Le Colonel Chabert, 1832]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2012, p. 69.