«Quan em mori et trobaré a faltar tant!»

Twiggy fotografiada per Richard Avedon per a Vogue(1967).

«Quan Harold Pinter va rebre el Nobel de Literatura, el 2005, feia tres anys que patia un càncer. Amb tot, Pinter va aprofitar l’ocasió per fer un memorable discurs acusant Bush i Blair de criminals que calia jutjar per la deliberada invasió de l’Iraq i la guerra posterior. En la seva situació, però, el Nobel era un consol relatiu. La batalla real l’estava lliurant en l’àmbit personal. Quan va començar a fer el tractament contra el càncer va escriure alguns poemes. “Les cèl·lules canceroses no saben morir”, deia un dels versos. Moltes de les coses que sabem de la vida personal de Pinter provenen dels diaris de la seva segona esposa, Lady Antonia Fraser, que es van publicar després de la mort de Pinter. Potser el més emotiu del llibre de la dona amb qui l’autor va compartir els darrers trenta-tres anys de la seva vida està contingut en el mateix títol: Te n’has d’anar? La pregunta té una ressonància òbvia però conté altres ecos commovedors. La primera vegada que van parlar va ser a casa d’uns amics després d’una nova producció de La festa d’aniversari el 1978. Ell era casat i tenia un fill. Ella, casada i amb sis fills. La senyora Fraser es va voler acomiadar de l’autor: “Enhorabona. M’ho he passat molt bé. Bé, me’n vaig. Bona nit.” I a Pinter li va sortir això: “Te n’has d’anar?” A la mare dels sis fills li va sortir això: “No, no és pas absolutament essencial.” Aquí va començar la conversa de veritat. Pinter la va acompanyar a casa. Ella el va convidar a una copa. El marit i els fills dormien. A les sis de la matinada es van acomiadar. Aquell “Te n’has d’anar?” va iniciar, ja ho hem dit, trenta-tres anys de relació entranyable i els divorcis respectius. Pocs mesos abans de morir, Pinter va escriure un altre poema. El primer vers deia: “Quan em mori et trobaré a faltar tant.” L’Antonia el va llegir, emocionada, com un missatge de comiat. A Pinter, però, aquella paradoxa que se li havia acudit (els morts són els que enyoren els vius i no al revés) el va animar d’una manera potser absurda. Fins al final Pinter sabia que el motor de la realitat són les paraules.»

Miquel Berga, «Morir-se», El Punt Avui (29.07.2012).


Anuncis