Mes: Juliol de 2011

What a riddle these women are!

Rankin (*1966), Touch your toes, 1996.




«What a riddle these women are, I have often thought! I have seen the most elegant creatures at St. James’s grow wild for love of the coarsest and most vulgar of men; the cleverest women passionately admire the most illiterate of our sex, and so on. There is no end to the contrariety in the foolish creatures.»
«¡Qué misterio, este de la mujeres! Siempre me lo ha aparecido. He visto a las criaturas más elegantes de Saint James enloquecer de pasión por los hombres más baratos y vulgares, y a las mujeres más inteligentes admirar a los más burros de nuestro sexo, y com estos ejemplos, podria mencionar muchos más. No tienen fin las contradicciones de estas insensatas criaturas.»
William M. Thackeray (1811-1863), Barry Lyndon (The Luck of Barry Lyndon, 1844), traducció d’Ana Nuño, cap. 18.



Eleccions

El president espanyol Rodríguez Zapatero convoca eleccions anticipades per al 20 N.


«—I la democràcia? —protestà en Tomasz.
»—La confons amb la igualtat. La democràcia és un sistema injust. Es demana l’opinió als imbècils com tu.»
Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 392.


Qui pot guiar-me a l’alba?

Vaixell a la deriva a la platja de Sheffield, Sud-àfrica. 
Fotografia: Rogan Ward/Reuters.


XXV
A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.
Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
casa que jo manava.
Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.
Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?
Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.
Salvador Espriu (1913-1985), Cementiri de Sinera (1946).
[From Sali.]



Les balances

Models presenten creacions de Leonisa a la mostra de moda de Colòmbia. Fotografia: Raul Arboleda/AFP/Getty Images.



La cançó de les balances
Doncs era un rei que tenia
el castell a la muntanya,
tot el que es veia era seu:
Terres, pous, arbres i cases,
i al matí des de la torre
cada dia les comptava.

La gent no estimava el rei,
i ell tampoc no els estimava,
perquè de comptar en sabia,
però amor, no li’n quedava,
cada cosa tenia un preu,
la terra, els homes, les cases.

Un dia un noi del seu regne
vora el castell va posar-se.
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:
I va dir aquesta cançó
amb veu trista però clara:

Quan vindrà el dia que l’home
valgui més que pous i cases,
més que les terres més bones,
més que les plantes i els arbres?
Quan vindrà el dia que l’home
no se’l pese amb les balances?

El rei, que va sentir el noi,
el va fer agafar i, amb ràbia,
va ordenar que li donessin
cent cinquanta bastonades
i a la torre el va tancar,
castigat a pa i aigua.

Però el poble encara sap
la cançó de les balances,
i quan s’ajunten els homes,
rient i plorant la canten.
i quan s’ajunten els homes,
rient i plorant la canten.


Lletra i música: Josep M. Carandell

Ovidi Montllor canta La cançó de les balances:
http://www.goear.com/listen/0da194c/canco-de-les-balances-ovidi-montllor




Tant de talent malgastat

Amy Winehouse (1983-2011) (R.I.P). Foto: Rex Features.



Rehab

They tried to make me go to rehab but I said ‘no, no, no’
Yes I’ve been black but when I come back you’ll know know know
I ain’t got the time and if my daddy thinks I’m fine
He’s tried to make me go to rehab but I won’t go go go
I’d rather be at home with ray
I ain’t got seventy days
Cause there’s nothing
There’s nothing you can teach me
That I can’t learn from Mr Hathaway
I didn’t get a lot in class
But I know it don’t come in a shot glass
They tried to make me go to rehab but I said ‘no, no, no’
Yes I’ve been black but when I come back you’ll know know know
I ain’t got the time and if my daddy thinks I’m fine
He’s tried to make me go to rehab but I won’t go go go
The man said ‘why do you think you here’
I said ‘I got no idea
I’m gonna, I’m gonna lose my baby
so I always keep a bottle near’
He said ‘I just think your depressed,
this me, yeah baby, and the rest’
They tried to make me go to rehab but I said ‘no, no, no’
Yes I’ve been black but when I come back you’ll know know know
I don’t ever wanna drink again
I just ooh I just need a friend
I’m not gonna spend ten weeks
have everyone think I’m on the mend
It’s not just my pride
It’s just ‘til these tears have dried
They tried to make me go to rehab but I said ‘no, no, no’
Yes I’ve been black but when I come back you’ll know know know
I ain’t got the time and if my daddy thinks I’m fine
He’s tried to make me go to rehab but I won’t go go go
Rehab (Back to Black, 2006)

http://www.goear.com/listen/a76c6bb/rehab-amy-winehouse



L’home revoltat

Joan Laporta (*1962), expresident del Barça, diputat al Parlament de Catalunya i regidor a l’Ajuntament de Barcelona, de vacances a Formentera.



«Què és un home revoltat? 
Un home que diu no.» 
[Albert Camus, L’home revoltat] 

Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 75.


75 anys després…

Agustí Centelles (1909-1985),  19 de juliol de 1936.


 «A mí, la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás, que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario.» (20.01.2006)
Pepe Rubianes (1947-2009).



I què, doncs?

Fritz Henle (1909-1993), Nieves, model de Diego Rivera, Cuernavaca, 1941.


«Vaig tornar a casa pels carrerons deserts del poble. La lluna, plena i vermella com la resplendor d’un incendi, va començar a sortir per l’horitzó dentat de les cases. Les estrelles brillaven tranquil·les sobre la volta blava i em va fer gràcia recordar que, fa temps, hi havia homes molt savis que pensaven que els cossos celestes participaven en les nostres discussions insignificants per un tros de terra o per qualsevol dret inventat. ¿I què, doncs? Doncs que aquests llumets encesos, segons ells, només per il·luminar-ne les disputes i els triomfs, continuen cremant amb la mateixa lluïssor, mentre que les seves passions i esperances fa temps que es van apagar, juntament amb ells, com la foguera encesa per un viatger despreocupat al marge del bosc. Ara bé, quina força de voluntat els donava la seguretat que tot el cel, amb els seus habitants innombrables, els observava amb una compassió silent, però invariable! Nosaltres, en canvi, els seus descendents penosos, que vagaregem per la terra sense conviccions ni orgull, sense delit ni temor —fora de la por espontània que ens esclafa el cor en pensar en el final inevitable—, nosaltres ja no som capaços de fer grans sacrificis pel bé de la humanitat, ni tan sols per la felicitat pròpia; perquè sabem que és impossible i anem passant amb indiferència d’un dubte a un altre, de la mateixa manera que els nostres avantpassats anaven d’una confusió a una altra, però amb la diferència que no tenim les esperances que ells tenien, ni aquella satisfacció indefinida però sincera que l’ànima troba en qualsevol lluita, ja sigui contra els altres o contra el destí.»
Mikhaïl Lérmontov (1814-1841), Un heroi del nostre temps (1839-1840). Traducció de Miquel Cabal Guarro. Barcelona: Alpha, 2011, pp. 184-185.