Irisacions que no són d’aquest món

Edouard Manet (1832-1883), Une Botte d’asperges (1880). Colònia, Wallraf Richartz Museum.


«[…] però, allà on em quedava meravellat, era davant dels espàrrecs, jaspiats d’ultramar i rosa i l’espiga dels quals es degradava insensiblement a còpia de pinzellades de malva i atzur a la base —tanmateix encara bruta de la terra de la planta— per irisacions que no són d’aquest món. Em semblava que aquells matisos celestes delataven les entremaliades criatures que s’havien divertit transformant-se en verdures i que, mitjançant la disfressa de la seva carn comestible i ferma, deixaven percebre en aquells colors naixents de l’aurora, en aquells esbossos d’arc de Sant Martí, en aquella extinció de capvespres blaus, l’essència preciosa que encara podia reconèixer quan, un cop païts, jugaven tota la nit —en les seves farses poètiques i rurals com en una comèdia de Shakespeare— a convertir el meu orinal en un gerro de perfum.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 153. (Combray II)

Anuncis

M’aclame a tu

Édouard Manet (1832-1883), Le déjeuner sur l’herbe (1863). París, Musée d’Orsay.


 M’aclame a tu
XII
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
XIII
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre!
Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Mort i pam. Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. València: Carena Editors, 2004, pp. 75-76.



Toti Soler i Ester Formosa interpreten M’aclame a tu:

http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recurs?autor=21&music=474&titol=78&recurs=970