Edouard Manet (1832-1883), Une Botte d’asperges (1880). Colònia, Wallraf Richartz Museum.
«[…] però, allà on em quedava meravellat, era davant dels espàrrecs, jaspiats d’ultramar i rosa i l’espiga dels quals es degradava insensiblement a còpia de pinzellades de malva i atzur a la base —tanmateix encara bruta de la terra de la planta— per irisacions que no són d’aquest món. Em semblava que aquells matisos celestes delataven les entremaliades criatures que s’havien divertit transformant-se en verdures i que, mitjançant la disfressa de la seva carn comestible i ferma, deixaven percebre en aquells colors naixents de l’aurora, en aquells esbossos d’arc de Sant Martí, en aquella extinció de capvespres blaus, l’essència preciosa que encara podia reconèixer quan, un cop païts, jugaven tota la nit —en les seves farses poètiques i rurals com en una comèdia de Shakespeare— a convertir el meu orinal en un gerro de perfum.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 153. (Combray II)
El Sentit de la Paraula 