L’U clarós, i som

An element of the installation Voyageurs by French artist Cédric Le Borgne is suspended in the air as part of the Lux Festival in Geneva. Photograph: Denis Balibouse.

Tot és ací

 

Tot és ací: les diürnes espases

A sol llevant amb la por i l’esperança

Del Dia Nou; l’home fosc, que ara avança

Ple de desig, entre cel i natura,

Dret pels serrats, i jup a la vall dura,

O, vagarós, que abranda selva i cases;

 

El mar obert, i clos, a l’aventura,

Do de semença i de tenebra i brasa

Quan bufa el nord, i el món real atansa

A l’U clarós, i som; la deslliurança

De l’instant pur, si vola la gavina,

O l’errar foll per la pàtria rasa;

 

L’aspre ponent i la serp que s’afina,

El fruit privat, tot dolç, la ment captiva,

Els bocois d’or al peu dels murs defesos,

Les creus surants als crepuscles maresos

Quan brolla el clam total, i l’alimara

Fa el pic més alt i llunyana la riba;

 

… i tot en Vós. Tants de cors, i una Mare;

I Un sol infant entre tots; i a l’estiba

De tants de reis, Una corona viva;

Un Arbre al cim, brogent, que res no assola,

I ombra la llar de tots quan l’Hora arriba,

I en astres, fars i esguards, Una llum sola.

 

 El Port de la Selva. Nadal de 1949

 

 J.V. Foix, Onze nadals i un cap d’any. Edició a cura de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1984, p. 9.

 

Tunc tan tunc

Francesc Català Roca (1922-1998).

 

 

si l’altra nit jo cavalcava al ras 

 

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va, i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va, i esquiva el mas. 

 

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs. 

 

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs. 

 

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars. 

 

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars. 

 

Els Torrents, de Lladurs, Nadal de 1951.

 

J.V. Foix (1893-1987), Onze nadals i un cap d’any (1960).

 

 

A la conca dels mots espurna el Nom

Charles Ray, Boy with Frog, escultura comissionada per François Pinault. Punta de la Dogana, Venècia.

 

 La pluja, que s’ha posat la vesta de l’orat de la casa del cim, se m’acosta tota dolça, em dóna un pom de flors i em diu de cercar el nom per les clarianes de l’altre vocabulari

Jo sé el camí de la Casa Vermella
On viu l’orat que farga a mitjanit;
S’hi va pel clot on degoten les brees
D’un tronc alat, amb espurneigs d’estela,
I on pella el roc amb semença de griu.
En un trencall, entre esbarzers benignes,
Ja En Marbre, dret, us anomena clar;
El vostre nom s’esfulla per la timba,
Un bosc cremat us compta els anys, i els dies,
I Na Fontana us allarga les mans.
Seguiu enllà, on una rel dreçada
Com un serpent, despulla el llavi en plor
I els pits alçats amb blancors muntanyanes,
I us mira fosc, com l’agònica orada
Si el pescador l’enxarxa arran de moll.
A l’esvoranc, on folguen les fumeres
Quan ve l’estiu i el foc cobeja amant,
Us dóna el braç Na Canya mitjancera:
Salveu el grau; i adreçada la sella,
Tantost salpeu de la platja dels camps.
Fendiu els blats, i al palmell d’una cova
On llaura En Vent i on N’Ombra lleva fruit,
Descavalqueu. Ja Na Canya reposa
A l’entrecuix d’un rec; sols, amb la rosa
De l’estanyol, seguiu les nous de llum.
Sagna N’Escorça i sangloten les palles,
I els brins s’oregen als porxos d’En Cep;
I si els carbons disbauxen N’Atzavara,
La flor dels cims és N’Escuma que avança
I us dóna, escrits, els horòscops en creu.
Guanyeu el coll, i en tombant a la dreta,
Veureu, extrem, el Cap de mal passar.
La brisa frisa i embrossa les cledes,
N’Herba aforesta un sorramoll de guerra
I els fongs, cofats, escalen el barranc.
En Fred s’alzina i les pinyes s’escuen,
Na Boira us dóna el ram: ja sou a prop.
Canta N’Arbre tremós, al ple de muda,
Els tucs, nevats, vesteixen la cogulla,
I En Flum, joiós, pastoreja amb esclops.
Ja ve Na Pluja i es posa el monocle
Per veure-hi just:
—Vós sou En Tal, farà
I us besa el front i el pit, i diu:
—Bell home,
Seguiu-me a mi.
I al ponent de la llosa
Que filtra el temps, us mostra on són els dalts.
—Recordo el món plomós, quan era grua
I ullava aigualls a la fira dels llamps.
He vist, reial, un ajust de meduses
I escoltat la campana de les dunes
Quan s’encrespa la lluna en el fossat.
I diu:
—Ja som a la Casa Vermella:
Grua, pluja o bruixot, jo só l’orat
Que cerqueu tots si foregeu la Meda,
Quan les bromes s’enfolquen a veremes
I el vi penetra, pubescent, la mar.
—Què vols, danser? Saber si la Bellesa
És una en l’U? I la Bonesa? ¿L’U
Rael o rou? O l’antiga jovença!
Serviu, pillocs, l’amor, i en privadesa,
Del boll sobrer en feu gram per al comú.
I: —Els qui us narreu al quitrà de les places
O poliu rims a les planes del son,
Allibereu les egües a la platja!
I amb signes nous i amb clofolles de sol
Escriviu, purs, a les parets de l’aigua:
“A la conca dels mots espurna el Nom.”

 

Banyuls, setembre de 1959 – Cap d’Any de 1960 

 

J.V. Foix (1893-1987), Onze Nadals i un Cap d’Any (1960).