Protestes antigovernamentals. Egipte. Reuters, 2011.
El Dia de la Ira
Mes: gener de 2011
La primera paraula d’un poema
Afganistan. Corrua de camells. Kevin Frayer/AP, 2011.
«[…] Fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove) —són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans… en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles… i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en l’habitació amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan es tornen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli, la primera paraula d’un poema.»
Rainer Maria Rilke (1875-1926), Els quaderns de Malte (1910). Traducció de l’alemany de Jordi Llovet. Barcelona: El Cercle de Viena, 201o, pp. 21-22.
Oh terra sense cel!
Falcó encaputxat. Dortmund, Alemanya. Julian Stratenschulte/EPA, 2011.
Vacances pagades
He decidit d’anar-me’n per sempre.
Amén.
Amén.
L’endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me’n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L’endemà passat l’altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d’escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d’amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me’n vaig
—no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me’n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Pere Quart (Joan Oliver) (1899-1986), Vacances pagades, 1961.
…lentitud
Representació de la dansa clàssica Kuchipudi. Hyderabad, Índia. Mahesh Kumar/A/AP, 2011.
Cultura és lentitud.
Dámaso Alonso (1898-1990)
Canigó, 125 anys, 125 veus
Mark Rothko (1903-1970), Sense títol, 1952-1953.
Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.
Lo Sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un cop d’espasa talla,
per abrigar un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
—Mon pare —diu—, voldria ser cavaller com ell.
encès d’amor, d’un cop d’espasa talla,
per abrigar un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
—Mon pare —diu—, voldria ser cavaller com ell.
¿No he feta amb vós contra Almanzor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donareu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negareu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donareu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negareu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?
—Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
—És hora tanmateix —diu l’altre comte—,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l’en faré al matí.—
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
—És hora tanmateix —diu l’altre comte—,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l’en faré al matí.—
Com dintre el rusc murmuriosa abella,
Gentil a orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges i escuders;
en la tarima de l’altar se postra
contemplant el sant bisbe que s’hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.
Gentil a orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges i escuders;
en la tarima de l’altar se postra
contemplant el sant bisbe que s’hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.
La llum de l’alba al peu de l’ara el troba
com un colom vestit amb blanca roba,
regalant-se amb l’aroma de cristians consells,
sanitosos consells que, abans de gaire,
com papallones volaran en l’aire;
mes ¡ai!, son cor novici també volant amb ells.
com un colom vestit amb blanca roba,
regalant-se amb l’aroma de cristians consells,
sanitosos consells que, abans de gaire,
com papallones volaran en l’aire;
mes ¡ai!, son cor novici també volant amb ells.
—Per Déu batalla —l’ermità li crida—,
estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga pertot la santa llei;
sies sempre capçal de la ignocència,
si et dobla un vent, que sia el de clemència:
escut sies pel poble i espasa per ton rei.—
Deixa després la blanca vestidura
i li donen a peces l’armadura,
damunt lo camisol lo platejat perpunt,
abriga amb lo capmall sa testa bella,
son cos gallard i fort amb la rodella
que du les Quatre Barres i un sol ixent damunt.
Jacint Verdaguer (1845-1902), Canigó (1886), Cant I, «L’aplec», vv. 1-48.
Projecte «Canigó, 125 veus»:
http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_125_veus.html
Els ideals…
Man Ray (1890-1976), Erotique voilée – Meret Oppenheim, 1933.
«Van anar corrent els darrers anys de la vida de Carlov, del Nabiu Roig, del Soviet Suprem, de la Morsa, que van coincidir amb els espeternecs de finals del segle xx. Era temps de passar comptes. Hores baixes per als idealistes. El gran moment dels llefegues, els tous, els resclosits, els renegats. Amb aquest panorama, Carlov no sabia on posar els peus; una vegada em va dir: “les idees no són només per a la joventut, són també per a la vellesa i fins per després de la mort. Els ideals són una manxa de bicicleta, que insufla aire, és a dir vida, però no només a les rodes, a tota la bicicleta i també al ciclista que hi va a cavall. També a les vores del camí, al paisatge, que s’accelera i brinca. Els somnis que mantenim duren molt més que no pas nosaltres, ja ho veuràs!”»
Ramon Erra (*1966), Escolta, Volòdia! Barcelona: La Magrana, 2010, p. 68.
Fa 230 milions d’anys
Un dinosaure bípede d’uns dos metres de longitud descobert a Argentina és l’ancestre dels grans dinosaures depredadors com el tiranosaure. L’animal, denominat Eodromaeus, va viure fa uns 230 milions d’anys, en una època crucial però poc coneguda de l’evolució dels dinosaures.
Feliç el just
Joaquim Sunyer (1874-1956), Tres nus al bosc, 1913. Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Feliç el just que sap oficis nous
Feliç avui qui gaudeix dels alous
Amb trenta focs, i bat amb propis trills;
El llaurador que rastreja els seus bous
I el feu pairal amb rialles dels fills.
Feliç la selva espessa de renous
I el mas fornit de forments i de mills;
Feliç el just que sap oficis nous
I, vigorós, fa justa entre perills.
Feliç també el pilot de mirar dur,
Mestre dels cels, per a qui el món és u,
Tot delejant de conquerir els estels.
Feliç qui amb fills, alous i bous sap dur
Més alt que tots el penó dels seus zels
I en verb natiu ajusta un rim segur.
J. V. Foix (1893-1987), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1994. (Obra poètica, X)
Per Molts Anys!
M’aclame a tu
Édouard Manet (1832-1883), Le déjeuner sur l’herbe (1863). París, Musée d’Orsay.
M’aclame a tu
XII
M’aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!
XIII
Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat.
Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l’aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l’emblema que puja.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre!
Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Mort i pam. Antologia poètica. A cura de Carmina Andrés Lorente. València: Carena Editors, 2004, pp. 75-76.
Toti Soler i Ester Formosa interpreten M’aclame a tu:
El Sentit de la Paraula 