Joan CASAS

Anotació

N’hi ha per llogar-hi cadires!

Imatge

 Miquel Iceta, la “renovació” del PSC.

 

«Els espectacles més horribles tenen sovint instants de contrastos ridículs.»

 

Duc de Saint-Simon [Louis de Rouvroy] (1675-1755), Memòries. Traducció i notes de Joan Casas. Barcelona: Edicions 62, p. 59. (MOLU, 37)

 

 

 

 

Mus

Marc Vicens, Caricatura, 2012.

CARÀCTER DE HARLAY
«Harlay era un home petit i magre, de cara punxeguda, nas gros i aquilí, uns ulls de voltor que semblaven devorar els objectes i travessar les parets, un coll girat i una perruca negra clapejada de blanc, l’un i l’altra no gaire més llargs que els dels clergues, un casquet, punys plans com els dels capellans i el Canceller; sempre portava toga, però li anava petita; l’esquena corbada; una verba lenta, sospesada, mastegada; una pronunciació antiga i atrevida, i sovint amb frases d’aquest mateix estil; tota la seva aparença era forçada, engavanyada, afectada; una ferum hipòcrita, la continença falsa i cínica, reverències lentes i profundes; caminava sempre arran de les parets, amb un aire respectuós tothora, però a través del qual guspirejaven l’audàcia i la insolència, i amb paraules sempre de doble intenció, a través de les quals apareixia l’orgull en tot ordre de coses i, tant com gosava, el menyspreu i la derisió. Lessentències i les màximes eren el seu llenguatge ordinari, fins i tot en les matèries corrents; sempre lacònic, mai satisfet, ni ningú d’ell; una gran intel·ligència natural, molt extensa, amb molta penetració, un gran coneixement de la societat, sobretot de les persones amb les quals tenia afers; gran lletraferit, profund en la ciència del dret, i, cosa que dissortadament ha esdevingut tan rara, en la del dret públic, amb molta lectura i una gran memòria, i, al costat d’una parsimònia molt ben estudiada, una precisió, una promptitud, una vivacitat sorprenent en les rèpliques, que no fallava mai; superior als procuradors més aguts en la ciència del Palau de Justícia, i amb un talent de govern incomparable, gràcies al qual havia esdevingut fins a tal punt l’amo del Parlament que no hi havia ningú d’aquesta corporació que no aparegués al seu davant com un escolar, i que tant la gran cambra com les comissions d’enquesta eren només criatures en la seva presència, que ell dominava i feia anar tal com volia i cap allà on desitjava, sovint sense que se n’adonessin, i, quan ho notaven, sense que gosessin piular al seu davant; al mateix temps mai no havia donat cap accés ni cap mena de llibertat ni de familiaritat amb ell a ningú, sense cap excepció; magnificent per vanitat de vegades, ordinàriament frugal per aquest mateix orgull, i per això mateix modest en els seus mobles i equipatge, per apropar-se als costums dels antics grans magistrats. És una gran llàstima que tantes qualitats i talents naturals i adquirits es presentessin sense l’acompanyament de cap virtut, i que només estiguessin consagrats al mal, a l’ambició, a la cupiditat i al crim. Superb, verinós, maligne, dissolut per naturalesa, baix, mesquí, capaç d’arrossegar-se quan li convenia, fals i hipòcrita en totes les seves accions, àdhuc en les més ordinàries i corrents; estrictament just entre un Pau i un Pere per la seva reputació; però la iniquitat més consumada, més artificiosa, més constant, quan entrava en el joc el seu interès, la seva passió i, sobretot, els vents de la cort i de la fortuna.»
Duc de Saint-Simon [Louis de Rouvroy] (1675-1755), Memòries. Traducció i notes de Joan Casas. Barcelona: Edicions 62, pp. 202-203. (MOLU, 37)


Ànimes

Giovanna Cassotto.

«Diuen que les ànimes no tenen sexe;
no és veritat, en tenen.»

Joseph Joubert (1754-1824), Pensaments. Judicis i anotacions [Pensées]. Edició de Rémy Tessonneau. Traducció de Joan Casas. Barcelona: Proa, 2008, p. 196.

Orinal

El governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, àlies MAFO, ha presentat la dimissió arran de la gran crisi financera de bancs i caixes.

«El vell mariscal de Villeroi, gat vell de la cort, deia faceciosament que calia aguantar l’orinal dels ministres mentre estaven en el poder, i abocar-los-hi pel cap tan bon punt hom s’adonava que els començava a fallar un peu.»
Duc de Saint-Simon [Louis de Rouvroy] (1675-1755), Memòries. Traducció i notes de Joan Casas. Barcelona: Edicions 62, p. 130. (MOLU, 37)

Sirenes

Stephanie Seymour, Women Italia (May 1990).


LA COMTESSA DE BLANZAC FORAGITADA

«No hi havia ningú més agut, intrigant, fi, insinuant, ni amb més malícia i gràcia en l’esperit, ni amb un humor més fi i més picant, ni que dominés millor el seu llenguatge per ajustar-lo a la mesura del de la gent amb qui s’estava. Al mateix temps era, de tots els esperits, el més pervers, el més negre, el més perillós, el més artificiós, d’una falsedat perfecta; les invencions li brollaven de la boca amb un aire de veracitat i de simplicitat tal que bastava per a convèncer fins i tot els qui sabien, sense poder-ne tenir cap dubte, que no deia ni mitja paraula de veritat. Per tot el que n’hem dit era una sirena encisadora, de la qual hom només es podia defensar fugint-ne, malgrat que hom la conegués perfectament. La seva conversa era encantadora, i ningú no remarcava amb més gràcia ni amb més crueltat els ridículs, fins i tot allà on no n’hi havia, i com aquell qui res. Per la resta, molt amant del galanteig mentre que la seva figura li havia permès trobar galantejadors, molt acontentadissa després, i arruïnada finalment pels lacais de més baixa casta. Malgrat aquests vicis, la major part dels quals són tan destructius de la vida en societat, era la persona de moda a la cort i a ciutat. La seva cambra mai no es buidava de la gent més brillant i de la millor companyia, qui sap si per por o per fascinació, i tenia, a més, amics i amigues de molta consideració. Estava molt sol·licitada per les tres filles del Rei: no tenia preferències, però la conveniència de la seva mare l’havia vinculada amb la duquessa de Chartres més que amb les altres. La dominava absolutament. Les gelosies i els embolics que això provocà la van allunyar de Monsieur i del duc de Chartres fins al punt de l’aversió, i la foragitaren. A còpia de temps, de plors i de manyagueries de la duquessa de Chartres, la van tornar a cridar. Tornà a Marly i fou admesa en algunes reunions privades amb el Rei: el distragué amb tanta agudesa que no parlà d’altra cosa amb Madame de Maintenon; aquesta se’n va espantar, i ja només pensà com allunyar-la del Rei (ho aconseguí amb traça i amb constància), i després, com tornar-la a expulsar, per a més seguretat, fins que trobà l’ocasió d’aconseguir-ho.»

Duc de Saint-Simon [Louis de Rouvroy] (1675-1755), Memòries. Traducció i notes de Joan Casas. Barcelona, Ed. 62, pp. 37-38. (MOLU, 37)