Els jugadors de whist

I no t’avorreixes mai?

Àngels Santos (*1912), Un món (1929). Madrid, Museu Reina Sofia.



21 d’abril de 2007
18.10 hores
Mentre el músic i la cantant revisiten el hit parade de les festes majors de tots els temps, en Jordi deambula del saló al jardí, del jardí al bar, del bar al porxo, del porxo al saló i torna a començar sense deixar de xarrupar amb palla una ampolla de litre d’aigua de Vilajuïga. En vistes que li roda el cap i que encara queda festa per estona, ha decidit no retardar més la fase de l’aigua mineral. Com més en begui, més aviat li passaran els efectes combinats dels vins, el cava i l’estomacal Bonet. No està borratxo, tan sols marejat. L’aigua mineral, combinada amb un parell de cafès amb gel i la deambulació continuada, el posaran a to en poca estona. Ara bé, durant aquest lapse de temps manté les facultats comunicatives al mínim. No processa les frases llargues i, com que ha imprès al cos un moviment constant, no té temps de sentir les rèpliques de les converses. Ni tan sols pot separar els individus de les colles, clans, estols i camarilles amb què topa.
Amb l’esperança que siguin útils perquè el lector —la lectora— es faci una composició de lloc, oferim una selecció de les frases que sent en Jordi durant els vint-i-cinc minuts de passejada circular:

—Té l’estudi que és un niu de pols.
—Al principi vigilava sales al museu, i mira ara.
—No se t’acudeixi mullar les fulles de les hortènsies quan les regues.
—Ja són ganes, anar a l’Índia a buscar una criatura.
—Has d’esperar fins que el sofregit agafa aquell color torrat.
—Jugant, jugant, els nens es fan mal.
—Jo no és pas que sigui masclista, però per mi és més normal veure una dona escombrant que no pas un home.
—¿T’has fixat que segons com sigui la cullereta, el iogurt té un gust o un altre?
—A Madrid tenen el Prado del Rey, i aquí tenim el Pont del Príncep.
—El tutor em va dir que el nen no acaba de girar rodó.
—I cada cop que li passa la jove pel davant, se li’n van els ulls.
—Quan parla de la UMD es dóna uns aires…
—Mira si escriu bé que li han publicat un llibre i tot.
—Tu no saps pas quina picor m’arriba a fer.
—A casa sempre hem tingut aspiradores de la marca Rowenta.
—Si neixes amb la flor al darrere, ja et pots posar a jaure ni que s’enfonsi el món.
—Li aconsello que faci servir un adob dels que ja incorporen l’herbicida.
—El millor que et pot passar és néixer a Rússia. Amb el benentès que t’adoptin, és clar.
—Doncs a mi el que m’agrada més del conill rostit és escurar aquelles costelletes.
—Diu que eren els més eixorits de l’escola.
—Si falla la familia, falla tot.
—Mira que jo sempre li dic que no les llepi, les tapes dels iogurts.
—I m’engega: «Jo sóc un ejaculador precoç… perquè vaig començar de petit».
—Es veu que va llançar una taula a una nena, o una nena a una taula, no m’ho facis dir.
—Sort que tinc el periquito.
—No hi pintava res, el seu home: ni tan sols el van arrestar.
—Per què sóc tan complicada?
—Ara faig servir el Wilkinson Sword Extra Beauty.
—Si després ho fregues ben fregat amb Vim, no es nota res.
—Jo no sóc pas envejosa, però em mira d’una manera que li deixaria la cara ben senyalada.
—I el xinès saps què li diu?: «Caldes de Malavella».
—És que els veïns tenen un rus de quatre anys que els fa molta bondat.
—Abans que menjar sopa de sobre, em quedo sense sopar.
—Es veu que era tan fi que semblava una nena.
—No he conegut mai una dona normal que sigui soltera.
—M’agraden els de soja perquè no deixen regust.
—¿Saps per què els tios es fiquen sempre les mans a les butxaques?
—A l’últim l’hauré de dur a conferència.
—Després s’adorm de seguida. No arribem mai al segon.
—S’hi va apuntar, més que res, per progressar més de pressa en l’escalafó.
—I no t’avorreixes mai?
—Personalment, trobo que és una qüestió de cortesia.


Vicenç Pagès Jordà (*1963), Els jugadors de whist (2009). Barcelona, Empúries, 2011, pp.  241-243. (Labutxaca)