Anotació

L’U clarós, i som

An element of the installation Voyageurs by French artist Cédric Le Borgne is suspended in the air as part of the Lux Festival in Geneva

An element of the installation Voyageurs by French artist Cédric Le Borgne is suspended in the air as part of the Lux Festival in Geneva. Photograph: Denis Balibouse.

Tot és ací

 

Tot és ací: les diürnes espases

A sol llevant amb la por i l’esperança

Del Dia Nou; l’home fosc, que ara avança

Ple de desig, entre cel i natura,

Dret pels serrats, i jup a la vall dura,

O, vagarós, que abranda selva i cases;

 

El mar obert, i clos, a l’aventura,

Do de semença i de tenebra i brasa

Quan bufa el nord, i el món real atansa

A l’U clarós, i som; la deslliurança

De l’instant pur, si vola la gavina,

O l’errar foll per la pàtria rasa;

 

L’aspre ponent i la serp que s’afina,

El fruit privat, tot dolç, la ment captiva,

Els bocois d’or al peu dels murs defesos,

Les creus surants als crepuscles maresos

Quan brolla el clam total, i l’alimara

Fa el pic més alt i llunyana la riba;

 

… i tot en Vós. Tants de cors, i una Mare;

I Un sol infant entre tots; i a l’estiba

De tants de reis, Una corona viva;

Un Arbre al cim, brogent, que res no assola,

I ombra la llar de tots quan l’Hora arriba,

I en astres, fars i esguards, Una llum sola.

 

 El Port de la Selva. Nadal de 1949

 

 J.V. Foix, Onze nadals i un cap d’any. Edició a cura de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1984, p. 9.

 

Anuncis

Érem somni de tots

Bettina Rheims, I.N.R.I. (1999)

PASSÀVEM PER CORRIOLS NOCTURNS AMB GAVETES AL CAP CURULLES D’INÚTILS CIMENTS. ENS MIRÀVEM I NO ENS CONEIXÍEM. ELLES TAMBÉ HI EREN, AL PEU DE LES FONTS ESTRONCADES.
Delejàvem la mort per fosques travesseres
Amb els braços alçats. I dèiem: —Tu, ¿qui ets?
¿I aquell?— Puix que érem molts, moreus, hi érem tots.
Mireu: elles també, opulentament nues,
Amb els braços enlaire, i moreues, al caire
Dels abismes vesprals, en errívols trencalls,
Collint de l’Arbre Intacte el fruit iridescent,
O amb frèjols fils de nit teixint malla secreta. 
Delejàvem la mort per burgs arborescents. 
Érem cors calcinats a l’octubrer viratge
Que arribàvem, vençuts, als suburbis tardans;
Gustàvem, barbullents, els beuratges novells
I ens vèiem transparents, i, torbats, ens miràvem
Quan l’or dels àlbers mor i neixen les estrelles.
Ens escoltàvem, sords al bleix dels blats, plaent,
Ensumàvem les pells i ens tocàvem, carnals
Vora els frèvols mallols d’una mar que fumeja.
Delejàvem l’amor en els molls clandestins. 
Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: —Tu, ¿qui ets? ¿I aquell?—
(L’espantall de cad’u a la plaça sense armes,
Bouers d’ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d’impúbers penitents,
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra.) 
Delejàvem la mar, i érem troncs i érem brancs. 
Érem tots, braç alçat, herois sense llegenda,
Matinada i crepuscle del dia indistint.
Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts,
Reculàvem: —¿I tu? ¿I aquells? ¿I qui són elles?—
(Vessàvem olis purs als patis mil·lenaris.)
En la gran nit comuna érem somni de tots:
Ombres d’ombres en creu —murmuris convergents!—
Damunt un mur de mar sense fossats ni portes. 
Delejàvem plegats pels rocs del Cap de Creus. 
  
                                                                                 Port Lligat, 1933 
J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, IV, pp. 27-31. (Obra poètica, IV)

Anotació

Palmira

Scarlett Johansson.

 

EN CREIXELLS I JO ESTABLÍEM, HORA FOSCANT, L’OROGRAFIA D’IMAGINARIS PLANETES DESPRÉS D’HAVER DISCUTIT LA CRONOLOGIA DELS «DIÀLEGS» DE PLATÓ, EN ENGEGAR LA MOTO PER TORNAR A CASA, VA ARRIBAR LA PALMIRA AMB UN EXTRAVAGANT VESTIT DE VELLUT CARMESÍ, I PER FALSOS CORRIOLS I PONTS LLEVADISSOS SE’M VA ENDUR AL BALL.

 

(A la vaga pineda ofegàvem el goig,

Matinaven els folcs a l’esblaimada coma;

I fórem U, Alba i Nit en un crit:

Oh immortals defallences!)

Adéu, trofeus d’Aiax i els peristils airívols

Que esbossa en ulls recents el Migdia Suprem;

Els àugurs emergents entre signes i símbols

A l’arxipèlag càlid de les Formes

—Llum enumerativa als elisis florents

A la faç secular dels navegants immòbils—.

Adéu el roc cabdal; a l’ogiva frondosa

Dels temples freturants al peu de les cascades

Amb déus dements als altars dissidents;

El Crist Imperial coronat de gaubances

A l’àpex fulgurant del sínode dels cors;

Els clams guerrers, a mig coll, a toc d’alba,

Els crits vesprals darrere les muralles,

L’aiguabarreig dels mars a l’ultrason, adéu!

Hora foscant t’acostes, oh deessa!,

Amb fressa d’aigua als clots dels horts desemparats

I clarors indulgents de murtra, rosa i heura

Als ulls seglars, a la ment eviterna.

¿A quin mar primicer i aurora inicial

—Pures blavors, esbós del pur atzur—

Alga i corall junyidors, i l’escuma

Reflectint, insegura, els secrets submarins,

Van ordenar ta Immortal Estructura?

(¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta,

Cremava focs pertot i t’ullprenia?

—Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—)

¿Quin mòrbid beduí camacurt i pelós,

Ment sense esment amb els cinc senys en flama,

Exaltà el Cos Perfet més enllà de la Idea

I en son grosser petjà l’àcid llindar

On, delirant, abolia els epílegs?

(¿A quina vella jungla omples els ulls

De llum elemental i oratges primitius,

Pluges i rous i sediments lacustres?)

O dia exclòs, oh recs brogents!

                                                             Palmira:

¿Hem de cedir tots dos al plor de la Sibil·la?

Pengem llunes als tells! Besem polsim de boques!

Amaguem pels erols dels masos embruixats

Els olius i els fumalls, les brees delatores!

Esbaldim cos i vesta al broll de les salines,

Plantem llitera i tenda als planell petrolífers!

(Desem al sostremort les doctes partitures,

Escoltem, moridors, les daurades remors

Dels antics oceans a les fràgils conquilles,

Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!)

Petjarem els sorrals dins els amples parpelles

D’un son confús, darrere els farallons

On l’ombrívol ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites,

Sense flors, ni botí, ni motors bategants en màquines alades.

Oh impur perfet! Únic mancat! Falsa Diana!:

A l’encís conjugat dels astres infal·libles:

Despullem, conjurats, la pròpia nuesa.

Setembre, 1934

J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, II, pp. 15-19. (Obra poètica, IV)

 

 

 




Allà on vas, allà sóc sempre

Nettie Harris.


Na Constança


narrador   Jo cercava, adelerat, el Racó de les Bicicletes. M’han dit que, asseguda al pedrís, la filla del ferrer hi embasta calces de mal anomenar per a fadrines lleugeres, i hi emprova gecs de pèl llarg i calent per a minyons que entren, de nit, al Clos dels Troncs, i s’hi perden.

poeta   Allà veig les bicicletes enmig de ferregada i de rodes i gomes desparellades. I ella també hi és. Es dreça, alta com cap, i negra, i cabelluda; i em mira amb desvergonyiment. La conec prou; millor dit: la reconec. És ella qui m’apareix, a entrada de fosc, al capdamunt de la pujada del carrer de dalt, em mira amb fixesa, em somriu, m’escomet despietadament, a la seva manera, estarrufada de cos i cabell, i em fa que sí amb el cap. Però, tot d’una, en acostant-m’hi, entra i s’amaga al cancell d’una casa que, tantost, cerco i no trobo. Les veïnes em miren estranyades, ofeguen la parlera i, si els pregunto res, s’amaguen darrere els davantals i escorredisses, tombant la cantonada. També m’ha aparegut, més d’una vegada, a l’escar del Moll d’Aquí Dessota on s’ajusten, porugues, les barques. Vagarívola, fa com qui aparella un bot, em mig riu com si em convidés a prendre els rems per navegar plegats i, de cop descuit, desapareix. Els pescadors, rodaires i tafaners, me’n diuen quatre de fresques i em pregunten si somnio. No fa pas gaires dies, en acostant-me, assedegat, a la font, ella hi era gairebé nua. Bombava amb divina cadència i cantussejava la lletra d’un ball. Li anava a donar una flor de marge i ja no la vaig veure més.
Sí, és ella mateixa; es despampola els pits, per airejar-se, o per fer pràctiques d’exorcisme, o per embadalir-me i embadocar-me, segons costum.
na constança   ¿Per què fuges de mi? Allà on vas, allà sóc sempre. M’esbadello, davant teu, com una rosa al ple i, quan ensumes que em dono, m’esquives púdic i vergonyós. Com tants d’altres que gallegen per envelats, cellers i platges, t’embosques, esborronat com si haguessis vist cuejar el diable, a l’ombra de la teva mateixa ombra, i t’hi esgarries. Si t’obro, de bat a bat, el portal de la nit, on s’esbalcen els estels amb fressa d’aigües antigues, i on el fonoll, la menta i el timó cremen generosament les tiges, i on, a l’hora augusta, les arrels de pèl fort amoregen, et gires, tot arronsat, i te’n vas; si encoixino el llagut amb flors de mar i alga tendra, i et cedeixo el governall perquè tu mateix guiïs la nau per les solituds del golf, on rocs i fums branquegen i deliren, t’amagues darrere un bosc de cordes amb engrut de quitrà. O bé si faig brollar, com tot just fa quatre dies, l’aigua de la Font del Poble, te n’allargo, curull, un got, et somric amb tot el cos, i taral·lejo les folles tonades d’avui, que t’haurien de plaure. Però tu cuites a escapolir-te, i t’entenebres a les foscors calentes del forn de la fleca.
poeta  Som a ple migdia, i em parles amb fressa tendra i suau de neus de nit; et veig radiant amb espurneigs de mica com el rocall als endalts de les torrenteres que nodreixen les cales, i tot d’un plegat t’esmunys i esvaneixes com les boires matineres que es congrien al clot dels serrats. Ara mateix, i davant meu, et fons com la sal al confluent del rec amb la platja. Allargoels braços per a haver-te, com si parés la xarxa a les solituds tardorals del Port, i només m’omplo les mans de polsim d’escata. Ets només per a mi el fantasma de l’escuma solar que bombolleja allà on el no-res congria. M’apareixes, impossible d’aconseguir, pertot on et pressento i on flairo el ferment de les foscors claroses del teu cos.
na constança   Visc, per tots indrets, allò que és i com sóc, i tu, entaforat a la teva pròpia espluga, vius del record d’allò que mai no ha estat ni serà. Escorcolles, inepte, el passat, ets un mal profeta de l’esdevenidor i ignores i esquives, insensat o pallús, els focs que fecunden i cremen el present. Té…
poeta   Oh dona! Ja no hi és. S’ha fos, com sempre, al solà del migdia. M’ha donat un flascó, gairebé amb recança. Hi ha tot de bocins de vidres de totes colors, arrodonits per les aigües que salten de l’escórrec d’amunt i per la fregadissa amb còdols, palets i sorres. Cada bocí de vidre té una lletra d’un alfabet que desconec però que em sembla que serà fàcil d’ordenar i de comprendre a les flonjors del son.
Mireu: ara surt, ganyotaire, l’adobabicicles, darrere mateix del pedrís on la filla del ferrer em parlava tot agençant-se, astuta, el cabell, i tot fent senyorejar el cos en un reialme d’espurnes salines.
Parlava, oh industriós mecànic!, amb la noia del ferrer, ací mateix on sou, i s’ha fet invisible darrere una estofa cremosa que no us sabria pas descriure.
Adobabicicles   ¿Na Constança? Fa anys que va morir, recremada pel sol, i jo diria esbalçada al precipici del seu urc sobirà. Va ésser a les més reculades selves del Brasil, on el seu pare, que és fill d’aquest poble, amanseix, encara avui, salvatgina. Ha estat ell qui va escriure fa poc als seus, que viuen quatre cases més amunt d’ací. Els conta com sa filla, Na Constança, el guanyava en força i en destresa. Cavalcava bestiasses que ell, domador experimentat, amb prou feines gosava enfrontar, i, a ple sol, com sempre, feia jaça allà on la gent del país temia d’acostar-se. Abatia arbres, antics com déus, que els indígenes adoraven, encisava serps i d’altres rèptils que tothom creu maleïts, i ullprenia els bruixots malcarats i temuts. Mai ningú no va gosar atacar-la, ni per les seves sacrílegues malifetes, amb les armes afinades i llancívoles que porten sempre al damunt. Els feia por que Na Constança desviés el dard amb la mirada i que, de retop, no els matés. Ho devastava tot, com el foc, i n’he sentit contar fetes d’amor, com és ara l’ajuntament amb mascles de banya cargolada i flamejant, i d’altres llicències que no us goso dir perquè, forassenyat com us veig, no em creuríeu.
poeta  L’incrèdul, oh assenyat adobabicicles!, sou vós. Ella mateixa, ¿Na Constança, heu dit? —oh nom dolcíssim i premonitori!—, vestida amb pètals de sol, m’acaba de donar les lletres de vidre d’un alfabet que reflecteixen mons diversos on jo diria que he vagat durant segles. Més d’un cop m’heu sentit dir com hi concebo l’home, sempre igual, el qual es prova a ell mateix i que viu, i reviu, a cada instant, l’etern. Sou vós el qui feu adonar als altres, si s’escau, de calendari i de rellotge. El cor em diu que sabré ordenar aquests signes i llegir-ne i interpretar-ne el missatge.
He confegit les lletres del singular alfabet. L’adobabicicles tenia, en algunes coses, raó. Però, Déu dels déus!, ella, Na Constança, m’invita a venir, cada dia de sol, en aquest indret on jeuen, inguaribles, tantes de bicicletes menjades pel rovell del temps. l, diu, a la mateixa hora, que és la del migdia estival. M’assegura, i sé que no m’enganya, que hi podré gaudir de la seva presència i de les tendres tebiors que exhala, pròdiga i ufanosa, en el seu despull lluminós.

J. V. Foix (1893-1987), Escenificació de cinc poemes (1965). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1993. (Obra poètica, IX)



Cal Baster

Besalú, 13 febrer 2011.
Es feia fosc i miràvem l’estesa de pells a cal Baster
Ja els fumerols acotxen els jardins;
Les rels, per terra i murs, s’ajoquen al misteri.
Tots dos, efígies de cuir abandonades
A la fosca arenella de la nit,
Cedim, fraterns, a l’hora fraudulosa.
Abrivades, les egües, afolcades,
Nades a l’ombra i a l’ombra nodrides,
Assolen els poblats.
Damunt la pell d’elefant del cel
Els astres obren llurs camins airosos.
J. V. Foix (1893-1987), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1994. (Obra poètica, X)


Feliç el just

Joaquim Sunyer (1874-1956), Tres nus al bosc, 1913. Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.


Feliç el just que sap oficis nous
Feliç avui qui gaudeix dels alous
Amb trenta focs, i bat amb propis trills;
El llaurador que rastreja els seus bous
I el feu pairal amb rialles dels fills.
Feliç la selva espessa de renous
I el mas fornit de forments i de mills;
Feliç el just que sap oficis nous
I, vigorós, fa justa entre perills.
Feliç també el pilot de mirar dur,
Mestre dels cels, per a qui el món és u,
Tot delejant de conquerir els estels.
Feliç qui amb fills, alous i bous sap dur
Més alt que tots el penó dels seus zels
I en verb natiu ajusta un rim segur.

J. V. Foix (1893-1987), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1994. (Obra poètica, X)



Ignoro els temps passats, els anys i els segles

Joan Miró (1893-1983), Constel·lacions, 3 (1939-1941).


Declamava tot sol mentre abocava cabassades de sal a la bóta
Ignoro els temps passats, els anys i els segles,
La sang, la raça, la terra i la llar.
Só l’heura tendra al bagueny de les cares,
El gemec de la nit, la tramuntana negra,
L’ull vespertí de la roca maresa,
El fresc de la rosada al calze dels estanys,
La flor i la fulla a l’hort de les ventades,
La pell marçal del fruit i el pa tou de les boires.
Só la mel de les fonts, la veu dels soterranis,
La maregassa oberta a les arrels dreçades
I la sang de les brases labials.
Só el foc que abranda els brucs a la serra mitgera,
La pluja entre xarols, la menta dels oasis,
L’ombra que frisa en un cap de carrer
—Quan la flora dels noms emporpra la muralla—.
Só el buf que escampa el fum de les llinoses,
La sal, la sorra i el paper de vidre,
L’arbre a mig coll que branca en flamejar l’Instant.
Só el gorg brogent al pont dels hemisferis
—Pleniluni invocat als freus de l’arxipèlag—,
L’asceta enfront dels màgics al foscant dels garatges,
L’aroma dels vinagres als temples dissidents.
Só la goma solar i el sutge en lluna nova,
L’oli vident dels dibuixos rupestres,
El braç voluptuós al doll de la farina,
El qui va sol quan les clarors s’esbalcen,
I diu que no i fa creu al ban dels beduïns.
Só el nunci de l’Enllà quan els carmins estupren,
La carota de pelfa al bordell de les hores,
El temps sense quadrant i el flam que afita el cercle.
Só la llavor sembrada a l’ermot de la borra,
La tinta espessa al crepuscle dels molls,
L’ocell imbatible a la vall falconera
—Muscle vital d’estranya salvatgina—.
Só l’equador viril, l’aiguamoll incorrupte,
El litògraf del cel, la capçana polar,
Fanal de port secret i criptograma d’ambre.
Só el filtre dels dorments a la plaça emmurada,
Brossalla a la garriga i molsa al codolar,
L’orògraf boreal, el plor de les congestes,
La cabellera d’aigües del teu cor
—Brolla de lava a les teves entranyes—.
Só, de la imatge, la còpia negativa,
Projectada en el temps, amb tints inesborrables
A la làctia muralla dels teus somnis.

J. V. Foix (1893-1987), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1994. (Obra poètica, X)