Joan MARAGALL

Anotació

Homme je suis, humaine est ma mesure

95759529_167876618070959_41868379_n

Laia Fontàn.

 

 

Chant Spirituel

 

Si le monde est déjà si beau, Seigneur, quand on le contemple
De cet oeil où vous avez mis votre paix,
Que nous donnerez-vous de plus, dans une autre vie?

Voilà pourquoi je suis si jaloux des yeux et du visage,
Du corps que vous m’avez donnés Seigneur
Et du coeur qui toujours y remue… j’ai si peur de la mort

De quels autres yeux me ferez-vous voir
Ce bleu de ciel sur les montagnes,
La mer immense, et le soleil qui enflamme tout?
Rendez-moi sensible la paix éternelle
Et je ne voudrais d’autre ciel que ce ciel bleu.

Celui qui ne veut fixer aucun moment,
Sinon l’instant qui lui apporte la mort,
Je ne le comprends pas, Seigneur, moi qui vaudrais
Arrêter tous les moments du jour
Pour les éterniser dans mon coeur.
Peut-être cette éternité est·elle déjà la mort?
Mais alors, que serait la vie?
L’ombre seulement du temps qui passe,
L’illusion du proche et du lointain,
Le calcul du beaucoup et du peu et du trop
Mensonge pour finir puisque toute chose est à jamais donnée.

Qu’importe! Ce monde tel qu’il est
Si divers, spaciex et périssable
Cette terre et tout ce qui s’y crée
C’est ma patrie, Seigneur!
Puisse-t-elle être aussi ma patrie céleste.
Homme je suis, humaine est ma mesure
Pour tout ce que je puis croire et espérer;
Si ma foi et mon espérance s’arrêtent ici,
M’en ferez-vous ailleurs une faute?
Ailleurs, je vois le ciel et les étoiles,
El là aussi, je voudrais être
Mais si vous avez fait les chous si belles à mes yeux,
Si vous avez fait mes yeux pour elles
A quoi bon les fermer, cherchant un autre «Comment»
Quand pour moi, ce monde est irremplaçable?
Je sais bien, Seigneur, que vous êtes,
Mais qui sait où vous êtes?
Tout ce que je vois prend en moi votre visage…
Laisez-moi donc croire que vous êtes ici.
Et, quand viendra cette heure d’angoisse
Où mes yeux d’homme se fermeront,
Ouvre-moi, Seigneur, d’autres yeux plus grands
Que je contemple votre face immense
Et que la mort me soit une plus grande naissance.

 

Joan Maragall

 

Traducció d’Albert Camus i Víctor Alba, publicada, amb altres poemes de Maragall, a Le Cheval de Troie, París, agost-setembre del 1947.

 

Pont Blau (Mèxic), núm. 62 (des. 1957), p. 401.

 

Anotació

De prop el mar te canta

tumblr_ophgfwq0Yc1qih042o1_1280

Untitled (nude), 1950, by Yoshiyuki Iwase (岩瀬禎之).

 

Una a una, com verges a la dansa,
entren lliscant les barques en el mar;
s’obre la vela com una ala al sol,
i per camins que només ells veuen
s’allunyen mar endintre…
Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,
groga de sol! De prop el mar te canta,
mentres tu esperes el retorn magnífic,
a sol ponent, de la primera barca,
que sortirà del mar tota olorosa.

 

Joan Maragall (1860-1911), Vistes al mar (Enllà, 1906).

 

 

 

Anotació

Una romanza sens lletra

Una romanza sens lletra

Pere Formiguera (1952-2013), Diàlegs amb la pintura (2004/2006).

Romanza sens paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi veu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l’aigua fresca;
els germanets més petits
riu que riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s’ennuega…
Tots se posen a xisclar,
s’esvaloten i s’alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell borgit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Joan Maragall (1860-1911), Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Ed. 62, 2010, p. 115 [Les disperses].

 

Mestre, dô’m la saviesa!

Rembrandt (1606-1669), Self-Portrait with Two Circles, c. 1665-9. Londres, Kenwood House.


—Mestre, dô’m la saviesa
d’arribar a vell.
                           —Ten present
que no és un art la vellesa:
ho és portar-la dignament.
Joan Maragall (1860-1911), Pensaments de Goethe. Barcelona: Biblioteca Popular de L’Avenç, 1910, p. 1o.


Al qui ja no té dubtes ni té amor

Nickolas Muray (1892-1965), Mr. and Mrs. Douglas Fairbanks, Jr. (Joan Crawford) sitting back to back on beach in Santa Monica(1929).


«Si se t’aferren mals al cap i al cor,
deixa que se t’aferrin:
al qui ja no té dubtes ni té amor
tant se val que l’enterrin.»

Joan Maragall (1860-1911), Pensaments de Goethe. Barcelona: Biblioteca Popular de L’Avenç, 1910, p. 17.

«Wenn dir’s in Kopf und Herzen schwirrt,
was willst du Bessres haben!
Wer nicht mehr liebt und nicht mehr irrt,
des lasse sich begraben.»

Goethe (1749-1832), Sprüche, 70.


Vint-i-vuit colors

Edgar Degas (1834-1917), Beside the Sea, 1869.




Avui el mar té vint-i-vuit colors
i tot està revolt, el cel i l’aigua;
el cel brillant i blau; el vent, furiós
hi escotona els núvols i els empaita,
fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya;
tot són crits i sorolls i lluentors
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.
[12 juliol 1909]
Joan Maragall (1860-1911), Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Ed. 62, 2012, p. 324. (labutxaca)



Sempre, sempre mar endins

Francisco de Goya (1746-1828), El gos (c. 1819-1823). Madrid, Museo del Prado.


Excelsior
Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble,
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.
  
Joan Maragall (1860-1911), Poesies (1895).


Adéu/Adiós/Adeus/Agur

ANC encén una estelada gegant d’espelmes a la plaça Catalunya de Barcelona. 08.09.2012.


Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en ’questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d’honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
¡oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
¿On són els barcos? — ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
¡Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
¿On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua — que et parla entre                                                                [perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!

                                                                   (1898)
Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants(1900).


Rosa d’Abril

Flor Garduño (*1957), Abraçada de llum, 2000.


Per tu ploro
Adéu, rosa d’abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d’enyorament me moriré.
Quan te diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el teu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l’aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar mellor.
Joan Maragall (1860-1911), Per tu ploro (fragment), 1902.