Anotació

Una romanza sens lletra

Una romanza sens lletra

Pere Formiguera (1952-2013), Diàlegs amb la pintura (2004/2006).

Romanza sens paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi veu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l’aigua fresca;
els germanets més petits
riu que riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s’ennuega…
Tots se posen a xisclar,
s’esvaloten i s’alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell borgit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Joan Maragall (1860-1911), Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Ed. 62, 2010, p. 115 [Les disperses].

 

Mestre, dô’m la saviesa!

Rembrandt (1606-1669), Self-Portrait with Two Circles, c. 1665-9. Londres, Kenwood House.


—Mestre, dô’m la saviesa
d’arribar a vell.
                           —Ten present
que no és un art la vellesa:
ho és portar-la dignament.
Joan Maragall (1860-1911), Pensaments de Goethe. Barcelona: Biblioteca Popular de L’Avenç, 1910, p. 1o.


Al qui ja no té dubtes ni té amor

Nickolas Muray (1892-1965), Mr. and Mrs. Douglas Fairbanks, Jr. (Joan Crawford) sitting back to back on beach in Santa Monica(1929).


«Si se t’aferren mals al cap i al cor,
deixa que se t’aferrin:
al qui ja no té dubtes ni té amor
tant se val que l’enterrin.»

Joan Maragall (1860-1911), Pensaments de Goethe. Barcelona: Biblioteca Popular de L’Avenç, 1910, p. 17.

«Wenn dir’s in Kopf und Herzen schwirrt,
was willst du Bessres haben!
Wer nicht mehr liebt und nicht mehr irrt,
des lasse sich begraben.»

Goethe (1749-1832), Sprüche, 70.


Vint-i-vuit colors

Edgar Degas (1834-1917), Beside the Sea, 1869.




Avui el mar té vint-i-vuit colors
i tot està revolt, el cel i l’aigua;
el cel brillant i blau; el vent, furiós
hi escotona els núvols i els empaita,
fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya;
tot són crits i sorolls i lluentors
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.
[12 juliol 1909]
Joan Maragall (1860-1911), Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Ed. 62, 2012, p. 324. (labutxaca)



Sempre, sempre mar endins

Francisco de Goya (1746-1828), El gos (c. 1819-1823). Madrid, Museo del Prado.


Excelsior
Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble,
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.
  
Joan Maragall (1860-1911), Poesies (1895).


Adéu/Adiós/Adeus/Agur

ANC encén una estelada gegant d’espelmes a la plaça Catalunya de Barcelona. 08.09.2012.


Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en ’questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa — dels saguntins
i dels que per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a morts els fills,
te satisfeies — d’honres mortals,
i eren tes festes — els funerals,
¡oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.
¿On són els barcos? — ¿On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
¡Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
¡Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
¿On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
¿No sents la meva veu atronadora?
¿No entens aquesta llengua — que et parla entre                                                                [perills?
¿Has desaprès d’entendre an els teus fills?
¡Adéu, Espanya!

                                                                   (1898)
Joan Maragall (1860-1911), Visions & Cants(1900).