Bohemis

Andrea Palladio, Villa Repeta (Itàlia). Fotografia: Simon Upton (The Interior Archive).

«Jo tenia el cap ple, com sempre, d’una cosa que acabava de llegir i vaig citar Flaubert, d’alguna traducció probablement defectuosa, sobre com s’hauria de viure com un burgès però pensar com un bohemi.»
Pankaj Mishra, Els romàntics (The Romantics, 1999). Traducció de Pep Julià amb la col·laboració de Richard Cowper. Barcelona: Empúries/Anagrama, 2000, p. 50.

Anuncis

Amitié amoureuse

Michelle Angelo.


«Saps què? Una última aportació del pobre Climent a la nostra història. En una de les seves fitxes, el retall d’una entrevista a aquell cantant francès de fa un temps. Aznavour. Va emmarcar la pregunta que li feien sobre la seva relació amb Edith Piaf. “Érem còmplices. I teníem una mena de relació que en francès s’anomena amitié amoureuse. Què s’entén per aquesta ‘amistat amorosa’? És menys que l’amor i més que l’amistat. La frontera és molt subtil i tampoc no estic segur que fos així.”»

Josep M. Fonalleras, Climent. Barcelona: Ara Llibres, 2013, p. 208.



Contra la barbàrie

Margaret Bourke-White, Hand of unseen South Korean holding severed head of North Korean Communist guerrilla, Cholla Poktuk, Korea17 November, 1952.

«Tenia la convicció que la Instrucció Cívicai l’ensenyament de la poesia, estesos a tot el gènere humà, aixecarien un dic etern contra la barbàrie.»

André Schwarz-Bart (1928-2006), El darrer just (Le Dernier des justes, 1959). Traducció de Joan Oliver. Barcelona, Curial, 2012, p. 242.

Booz

Gérard Castello-Lopes, Portugal (1957).

Booz adormit

Booz jeia en son llit, gairebé extenuat;
havia treballat a l’era tot el dia;
i després féu son jaç en el lloc on solia;
i dormia entremig dels quartans plens de blat.

Posseïa aquest vell camps de blat i de civada;
i era, per bé que ric, a la justícia enclí;
i no sollava el llot l’aigua del seu molí,
ni en el foc de sa llar l’infern tenia estada.

Com rierol d’abril sa barba era d’argent.
En la sega mesquí mai no fou son dallaire;
i quan veia passar la pobra espigolaire,
deia: «Deixeu que espigues caiguin a grancient».

Seguia sempre pur les vies dretureres,
vestit càndidament de blanca probitat;
I, tothora devers els pobres decantat.
fonts públiques semblaven els sacs de ses graneres.

Booz era bon amo, ningú fidel com ell;
si generoses eren ses mans no malveraven;
més que els joves les dones a Booz esguardaven,
car si beutat té el jove. la grandesa és pel vell.

L’home vell, que retorna a la deu primitiva,
entra en el temps etern i surt del temps mortal;
i si en l’esguard del jove flameja una fornal,
en l’ull de l’home vell només hi ha la llum viva.

                                    ~

Així Booz dormia entre servents amics.
Ran les moles, que algú hauria pres per runes,
els segadors jaguts semblaven taques brunes;
i això s’esdevenia en uns temps molt antics.

Té el poble d’Israel un jutge que l’empara;
la terra, on van els homes sota la tenda, errants,
torbats per les petjades que veuen de gegants,
és blana del diluvi i tota m0lla encara.

                                    ~

Com s’adormi Judit, com Jacob somià,
ullcluc, Booz dessota la fronda reposava,
i havent-se entrebadat del cel la porta blava
damunt la seva testa, un somni en davallà.

I en el somni Booz veié una gran alzina
Que anava fins al cel, sortint del ventre seu;
una. raça hi pujava —cadena que no fina:
a baix un .rei cantava, al cim moria un Déu.

I el vell amb veu de l’ànima murmura aquesta cosa:
«Com podria jo creure en semblants averanys?
El compte de ma vida passa dels vuitanta anys,
i no m’heu dat cap fill, i ja no tinc esposa.

»Temps ha que la muller que tant jo havia amat
deixà la meva llar per les vostres estades
i encar les nostres vides van com aparellades.
ella a meitat vivent i jo mort a meitat.

»Jo pare d’una raça, Senyor! Com ho creuria?
I com podria ésser que jo tingués infants?
Són per la jovenesa els matins triomfants;
i com d’una victòria surt de la nit el dia.

»I ara. de vell, tremolo com dins l’hivern l’avet,
sóc vidu i estic sol. i en mi la nit s’atura,
i corbo, oh Déu!, mon ànima damunt la sepultura
mateix que un bou vers l’aigua sa testa que té set».

Tombant vers Déu sos ulls. en somnis, aquella hora
així parlà Booz amb inoïbles veus;
el cedre no sent pas una rosa a sa vora,
i ell no sentia pas una dona a sos peus.

                                    ~

Dementre somiava, vingué i restà arraulida,
pit nu, prop de Booz. la moabita Rut,
esperant no se sap quin raig inconegut,
quan arribés la llum de l’alba deixondida.

Booz no la sabia allí, ran del seu llit,
tampoc sabia Rut què cosa Déu volia.
De les tofes d’asfòdel un fresc perfum sorgia;
flotaven damunt Gàlgala els bleixos de la nit.

Una ombra nupcial vestí la nit de gala;
hi voleiaven àngels obscurament potser,
car dins d’aquella nit, a moments, hom veié
alguna cosa blava que s’assemblava a una ala.

La respiració de Booz adormit,
es barrejava al so de l’aigua entre la molsa.
Era en el temps de l’any que la natura és dolça
perquè dalt les carenes els lliris han florit.

Rut pensa i dorm Booz; l’herba és negra com l’eura;
l’esquella dels ramats palpita vagament;
una immensa bondat vessa del firmament;
és l’hora assossegada en què el lleó s’abeura.

Ur i Jerimadet eren sense traüt;
esmaltaven el cel profund astres sens nombre;
clar i fi el creixent enmig d’aquestes flors de l’ombra
brillava a l’occident, i es preguntava Rut,

immòbil, entre vels mig obrint. ses parpelles,
quin déu, quin segador de l’eternal estiu,
tot anant-se’n, llençà, oblidadís i altiu,
aquesta falç d’argent al camp de les estrelles.

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins La Légende des siècles(1859).

«Booz adormit. El millor poema de Víctor Hugo traduït per primera vegada al català (X. O. Trad. [= Xavier Benguerel i Joan Oliver])», Germanor(Santiago de Xile), núm. 451 (nov. 1940), p. 31.


Booz s’était couché de fatigue accablé ;
Il avait tout le jour travaillé dans son aire ;
Puis avait fait son lit à sa place ordinaire ;
Booz dormait auprès des boisseaux pleins de blé.

Ce vieillard possédait des champs de blés et d’orge ;
Il était, quoique riche, à la justice enclin ;
Il n’avait pas de fange en l’eau de son moulin ;
Il n’avait pas d’enfer dans le feu de sa forge.

Sa barbe était d’argent comme un ruisseau d’avril.
Sa gerbe n’était point avare ni haineuse ;
Quand il voyait passer quelque pauvre glaneuse ;
« Laissez tomber exprès des épis, » disait-il.

Cet homme marchait pur loin des sentiers obliques,
Vêtu de probité candide et de lin blanc ;
Et, toujours du côté des pauvres ruisselant,
Ses sacs de grains semblaient des fontaines publiques.

Booz était bon maître et fidèle parent ;
Il était généreux, quoiqu’il fût économe ;
Les femmes regardaient Booz plus qu’un jeune homme,
Car le jeune homme est beau, mais le vieillard est grand.

Le vieillard, qui revient vers la source première,
Entre aux jours éternels et sort des jours changeants ;
Et l’on voit de la flamme aux yeux des jeunes gens.
Mais dans l’œil du vieillard on voit de la lumière.


                                    *

Donc, Booz dans la nuit dormait parmi les siens.
Près des meules, qu’on eût prises pour des décombres,
Les moissonneurs couchés faisaient des groupes sombres ;
Et ceci se passait dans des temps très-anciens.

Les tribus d’Israël avaient pour chef un juge ;
La terre, où l’homme errait sous la tente, inquiet
Des empreintes de pieds de géants qu’il voyait,
Était encor mouillée et molle du déluge.

                                    *

Comme dormait Jacob, comme dormait Judith,
Booz, les yeux fermés, gisait sous la feuillée ;
Or, la porte du ciel s’étant entre-bâillée
Au-dessus de sa tête, un songe en descendit.

Et ce songe était tel, que Booz vit un chêne
Qui, sorti de son ventre, allait jusqu’au ciel bleu ;
Une race y montait comme une longue chaîne ;
Un roi chantait en bas, en haut mourait un Dieu.

Et Booz murmurait avec la voix de l’âme
« Comment se pourrait-il que de moi ceci vînt ?
Le chiffre de mes ans a passé quatre-vingt.
Et je n’ai pas de fils, et je n’ai plus de femme.

 » Voilà longtemps que celle avec qui j’ai dormi,
Ô Seigneur ! a quitté ma couche pour la vôtre ;
Et nous sommes encor tout mêlés l’un à l’autre,
Elle à demi vivante et moi mort à demi.

 » Une race naîtrait de moi ! Comment le croire ?
Comment se pourrait-il que j’eusse des enfants ?
Quand on est jeune, on a des matins triomphants ;
Le jour sort de la nuit comme d’une victoire ;

 » Mais, vieux, on tremble ainsi qu’à l’hiver le bouleau ;
Je suis veuf, je suis seul, et sur moi le soir tombe.
Et je courbe, ô mon Dieu ! mon âme vers la tombe,
Comme un bœuf ayant soif penche son front vers l’eau. »

Ainsi parlait Booz dans le rêve et l’extase.
Tournant vers Dieu ses yeux par le sommeil noyés ;
Le cèdre ne sent pas une rose à sa base,
Et lui ne sentait pas une femme à ses pieds.

                                    *

Pendant qu’il sommeillait, Ruth, une moabite,
S’était couchée aux pieds de Booz, le sein nu,
Espérant on ne sait quel rayon inconnu,
Quand viendrait du réveil la lumière subite.

Booz ne savait point qu’une femme était là.
Et Ruth ne savait point ce que Dieu voulait d’elle.
Un frais parfum sortait des touffes d’asphodèle ;
Les souffles de la nuit flottaient sur Galgala.

L’ombre était nuptiale, auguste et solennelle ;
Les anges y volaient sans doute obscurément.
Car on voyait passer dans la nuit, par moment,
Quelque chose de bleu qui paraissait une aile.

La respiration de Booz qui dormait,
Se mêlait au bruit sourd des ruisseaux sur la mousse.
On était dans le mois où la nature est douce,
Les collines ayant des lys sur leur sommet.

Ruth songeait et Booz dormait ; l’herbe était noire ;
Les grelots des troupeaux palpitaient vaguement ;
Une immense bonté tombait du firmament ;
C’était l’heure tranquille où les lions vont boire.


Tout reposait dans Ur et dans Jérimadeth ;
Les astres émaillaient le ciel profond et sombre ;
Le croissant fin et clair parmi ces fleurs de l’ombre
Brillait à l’occident, et Ruth se demandait,

Immobile, ouvrant l’œil à moitié sous ses voiles,
Quel dieu, quel moissonneur de l’éternel été,
Avait, en s’en allant, négligemment jeté
Cette faucille d’or dans le champ des étoiles.

Victor Hugo (1802-1885), «Booz endormi» dins la Légende des siècles(1859).

La Fantasia

Kate Winslet a Titanic (1997, James Cameron, dir.)

Comiat

La Fantasia és lluny.—Oh dolça amiga!
Jo estic darrera els vidres de mon clos.
Vindrà lassa del fred i la fadiga,
o tota ardent, amb un manat de flors.

Josep Carner (1884-1970), L’oreig entre les canyes(1920). Edició de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2006, p. 75.

Visió

Ernst Ludwig Kirchner (1880-1938), Noia nua amb l’ombra d’una branca (1905).


La visió
El bosc, pels llunyedars, en l’ombra se perdia;
a dalt cantava el vent serena melodia;
dins el pinar sagrat, baixant al veu, trescàvem.

Extàtiques, fervents, les rames espinoses,
devotament, al cel pujaven tremoloses,
ardents d’unció, sorgint en milenars d’agulles.

Troncs morts, ençà i enllà, tacaven la verdor,
i llurs ramatges secs, perduda la color,
brotaven despullats, com a records de vida.

Estols de déus boscans poblaven la quimera,
una ona de perfums corria volandera,
deliris d’un encís, dolçors desconegudes…

Els pins guardaven, muts, quietud contemplativa
a l’aire pur alçant la copa pensativa;
com a divins calfreds sentíem desiara.

I el cel, fugitiu que l’esperit enyora,
de la cansada fe solemnial penyora,
sota l’august brancam quedava presoner.

Els raig darrers de llum morien, poc a poc,
saltant per entre els pins, amb lluentors de foc…
Calladament, els dos, immòbils, adoràrem.

I nostres esperits en noces ideals
s’uniren… I a l’entorn mil pòrtics triomfals
corrien dins el bosc religiós, immens…

Les soques, espandint aurífics brolls de saba
per dins el llunyedar misteriós, semblava
que, perseguint el jorn, amb sa claror fugien.

El ces encès, sublim, de l’inflamat ponent,
per entre els troncs gegants se va espargir,                                 [esplendament,
com un adéu d’amor del dia a la Natura.

I el sol, transfigurat, en son adéu de glòria
cantà per l’horitzó son himne de victòria
i els mons desconeguts en l’auba revivien.

Amb dolça lentitud pujava la foscor.
Son càntic immortal recomençà l’amor…
Les branques protectrius, lascives s’ajuntaven.
(1898)
Gabriel Alomar (1873-1941), La columna de foc (1911). Edició a cura de Pere Rosselló Bover. Barcelona: PAM, 2011, pp. 60-61.

I això?

Gloria Swanson fotografiada per Edward Steichen per a Vanity Fair (1928).


Lenore: I això què collons té a veure amb el que parlem?

David Foster Wallace (1962-2008), L’escombra del sistema[The Broom of the System, 1987]. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Barcelona: Edicions del Periscopi, 2013, p. 155.