Musée du Louvre

We all go back to where we belong

Willem Drost (1633-1659), Bethsabée tenant la lettre du roi (1654). París, Musée du Louvre.


I dreamed what what you were offering
Imagine lying next to me
You should, and your reputation talks
I will write our story in my mind
Write about our dreams and triumphs
This might be my «Innocence Lost»
I can taste the ocean on your skin
That is where it all began
I dreamed that we were elephants
Out of sight, clouds of dust
And woke up thinking we were free

I can taste the ocean on your skin
That is where it all began
We all go back to where we belong
We all go back to where we belong
This really what you want
This really what you want

R.E.M., «We all go back to where we belong» (2011), Part Lies, Part Heart, Part Truth, Part Garbage 1982–2011.



Et in Arcadia ego…

Nicolas Poussin (1594-1665), Et in Arcadia ego, 1637–1638. París, Musée du Louvre.



érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú

Érem tres, jups, al foc de les veremes,
amb mar als ulls i vinassa a les mans,
quan fuma el rec a la sal de les selves
i un plor d’infant espurneja al serrat.

Érem dos, drets, al rec de les estrelles,
el cor sagnós, sense fona ni dards,
quan crema l’erm i sangloten les brees
als clots latents a les feixes dels fars.

Era jo sol, ombrós entre ombres velles
figuratiu d’una altra ombra a l’escar
on amarina, entre xarxes esteses,
el son de tots en febrejants foscants.

Érem ningú, fullats per les tenebres
quan plou la por en els pètals dels aigualls
i l’altre, el pur, llibert d’arjau i veles
salpa, vident, cap al clarós Instant.

J.V. Foix (1893-1987), Érem tres, érem dos, era jo sol, érem ningú, 1953.

[From Sali.]





Com la dels enterramorts shakesperians

Frans Hals (1580-1666), Portrait of René Descartes (c. 1649-1700). París, Musée du Louvre.
«El més característic de la seva manera de parlar és el constant to burlesc, una mena de barreja de filosofia i bufonada, com la dels enterramorts shakespearians. Sempre parla de coses serioses, però mai no ho fa seriosament. Els seus judicis sempre són crus i injuriosos, però gràcies al seu to suau, pausat i bromista sembla com si la cruesa i la injúria no et ferissin l’oïda, i t’hi acostumes aviat.»
Anton Txèkhov (1860-1904), Una història avorrida (1889). Traducció d’Àngels Llòria. Barcelona, Minúcula, 2010, p. 66.


«Il Giocondo»

Leonardo da Vinci (1452-1519), La Gioconda o Mona Lisa (detall), 1503-1506/1507. París, Museu del Louvre.


Segons els recents estudis d’unes venerables «barbes», el model del famosíssim quadre de Leonardo da Vinci no seria únicament una dona, sinó l’amant del pintor, Gian Giacomo Caprotti da Oreno, anomenat «il Salaino» (el petit diable) o Salai, model preferit del pintor. De ser certa aquesta hipòtesi, La Gioconda esdevindria el primer quadre d’una drag queen de la història universal de l’art.