Nocturn de primavera

L’estupidesa

Uma Thurman a la pel·lícula Pulp Fiction(1994), dirigida per Quentin Tarantino.


«El jutge suplent sostenia que el camiser era simplement una encarnació de l’estupidesa manifestada en un estat d’obvietat axiomàtica i definitiva.»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 137.



Criteris

Una dona amb passamuntanyes participa en una concentració en suport del grup de punk rus Pussy Riot a fora de l’ambaixada russa a Berlín. Fotografia: Markus Schreiber.


«El senyor Pagès tenia una condició que no sol pas ésser rara en el país: solia formar criteri d’una qüestió abans de fer el menor esforç per conèixer-la.»
Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 139.


Hipòcrites!

Marc Vicens, 2012
«Vostè ho sap tan bé com jo, que són arbitraris. Vostè, per donar a entendre una cosa, en diu una altra. Per donar a entendre que vol anar a Barcelona diu que vol anar a Perpinyà. És la tàctica habitual en el país, la tàctica que portem a la massa de la sang i que utilitzen, em farà dir, les criatures de bolquers, com la cosa més natural. No dir mai la veritat! Aquest és l’ideal universal. Transportem una sobrenaturalesa d’hipocresia que ofega l’autèntica, fins a un tal grau que quan sortim de la representació de la comèdia sentim una angoixa i una inquietud insuportables, ens sentim com inermes i indefensats, com si ens trobéssim fora de joc, a punt d’ésser devorats per la força de la hipocresia dels altres. A tot arreu la hipocresia és tinguda per un estat d’esperit repugnant, però ací hem fet un esforç per fer-la simpàtica: l’hem feta simpàtica a través d’una manera de manifestar-nos que anomenem la vivor, l’aparentar sempre una vivor considerable, una vivacitat mental, de faccions, de gesticulació —desproveïda totalment de seguretat bàsica, és clar, però que ens dóna la sensació de defensa davant dels altres…»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 174. 


Animal racional

Brigitte Bardot.
«Aquests contrasentits excitaven la curiositat del doctor Torrent i el portaven a creure que en la vida psíquica hi ha més contradiccions que en el funcionament dels òrgans mateixos. S’havia demanat moltes vegades si la matèria no tendeix, almenys en aparença, a una forma o altra de mecanicisme racional i si l’esperit, per contra, no tendeix espontàniament cap a la irracionalitat, el caprici i l’arbitrarietat. Per això el sorprenia sempre que hi pensava —que era bastant sovint— que l’home hagués pogut ésser definit un animal racional. Trobava que aquesta definició era una de les frases més caritatives que l’esperit de generositat havia produït.»
Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 19.


Cul de gallina

Christy Turlington i Naomi Campbell fotografiades per Steven Meisel.


«Quan algú li preguntava per ella, Moliner no tenia pressa a parlar i quedava silenciós com un mussol; posava simplement els llavis en forma de cul de gallina i s’hi acostava les puntes dels dits, en el gest que hom fa quan vol donar entenent que la cosa que hom té a la boca és exquisida i incomparable.»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, p. 38.

Vagància

Sergio Belinchón, Ciudades efímeras.


«Hi ha determinats temperaments que estan destinats a quedar fatalment destruïts per la vida d’aquests pobles. Hi ha persones que necessiten una determinada quantitat d’il·lusions per mantenir erecta la seva columna vertebral; aquests pobles, d’il·lusió, no en donen ni en mantenen cap. Són pobles sense passions de batec important, que han eliminat del seu clos tot rastre de possibilitat que ultrapassi el mer interès personal immediat. En la manera d’ésser d’aquesta gent, hi és sempre soma, immediata, la insondable psicologia pagesa; són pagesos que s’han tornat comerciants i han hagut d’esdevenir coherents per la pràctica comercial. “De les il·lusions, ja en posarem un bon tros a l’olla…!”, diuen, reflectint la veu ancestral. Les il·lusions són una rèmora, un destorb negatiu, innecessari, improductiu. El que és indispensable, la primera virtut humana, és la vivor personal. Ésser viu, cada dia més viu, ésser viu com la tinya, aquest és l’ideal universal. El motor de la vida d’aquests pobles no és una forma o altra d’il·lusió; és una forma o altra de vivor. El seu entrellat és un entrellat de vivor excitada, fabulosament excitada per la vagància. Aquella espècie de remor somiosa que flota sobre aquestes localitats i que els poetes de diumenge a la tarda han comparat amb el brunzit del buc d’abelles, en realitat és produïda per la sonsònia de la vagància. Per a alguns temperaments, resistir aquesta vagància es fa molt difícil. Es necessita ésser molt elegant i molt ben construït per resistir, decentment, la vagància. És un estat que us arrasa l’esperit i la voluntat. Totesles il·lusions hi naufraguen i el volum d’aquest naufragi és proporcional al gruix de les il·lusions i de la sensibilitat que hom havia, de jove, presentat. La vida deixa de tenir la menor utilitat, la més vaga motivació, és el no-res absolutament assegurat —el no-res cobert per l’avorriment més espès i més vast. Les darreres facultats d’observació i de reflexió d’aquestes pelleringues locals els converteixen en llengües viperines, en inadaptats sistemàtics, en uns delirants de la més agra mordacitat.»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, pp. 44-45.