Anotació

Nomina Numina

Jaume Plena, L’ànima de l’Ebre, Expo Saragossa 2008.

«Nomina sunt numina.»

«Els noms són déus.»

 
Anuncis

L’estreta vida mundana

Jaume Plensa, Cartell Festes de la Mercè 2012.


«Amb qualsevol vestit sent el dolor
de l’estreta vida mundana.
Per a jugar sóc massa vell,
j0ve per a no desitjar.
¿Què em pot oferir, a mi, el món?
Has de desistir! Desistir!
Aquesta és l’eterna cançó
que a l’orella ens ressona a tots,
que al llarg de la vida sencera,
cada hora, asprament, ens canta.
Al matí em desperte amb esglai,
voldria plorar agres llàgrimes,
veient el dia que en la seua cursa
cap desig no m’atorgarà, cap ni un,
que el mer indici del plaer
rebaixarà amb tossuda crítica,
que les creacions del meu cor viu
entrebancarà amb mil escarnis.
També, quan davalla la nit,
sobre el llit m’estire poruc,
no m’és concedit el repòs,
m’esgarrifen malsons terribles.
El déu que viu en el meu pit
pot agitar-me les entranyes,
regna sobre les meues forces,
mes no pot canviar res fora.
I així m’és l’existència una càrrega,
la mort desitge, la vida deteste.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 1.544-1.571. (Primera part de la tragèdia)

La libélula vaga de una vaga ilusión

Una escultura de Jaume Plensa s’ha instal·lat en les aigües de la Badia de Guanabara, davant de la platja de Botafogo i tenint de fons la cèlebre muntanya del Pâo de Açúcar. La peça, un gegantí cap de noia que emergeix amb els ulls tancats de les aigües, ha estat batejada amb el nom de Olhar em meus sonhos (Mirar en els meus somnis) i es podrà veure fins a mitjan novembre. Fotografia: Christophe Simon.


Sonatina
La princesa está triste… ¿Qué tendrá la princesa?
Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave sonoro,
y en un vaso, olvidada, se desmaya una flor.

El jardín pueblael triunfo de los pavos reales.
Parlanchina, la dueña dice cosas banales,
y vestido de rojo piruetea el bufón.
La princesa no ríe, la princesa no siente;
la princesa persigue por el cielo de Oriente
la libélula vaga de una vaga ilusión.

¿Piensa, acaso, en el príncipe de Golconda o de China,
o en el que ha detenido su carroza argentina
para ver de sus ojos la dulzura de luz?
¿O en el rey de las islas de las rosas fragantes,
o en el que es soberano de los claros diamantes,
o en el dueño orgulloso de las perlas de Ormuz?

¡Ay!, la pobre princesa de la boca de rosa
quiere ser golondrina, quiere ser mariposa,
tener alas ligeras, bajo el cielo volar;
ir al sol por la escala luminosa de un rayo,
saludar a los lirios con los versos de mayo
o perderse en el viento sobre el trueno delmar.

Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el halcón encantado, ni el bufón escarlata,
ni los cisnes unánimes en el lago de azur.
Y están tristes las flores por la flor de la corte,
los jazmines de Oriente, los nelumbos del Norte,
de Occidente las dalias y las rosas del Sur.

¡Pobrecita princesa de los ojos azules!
Está presa en sus oros, está presa en sus tules,
en la jaula de mármol delpalacio real;
el palacio soberbio que vigilan los guardas,
que custodian cien negros con sus cien alabardas,
un lebrel que no duerme y un dragón colosal.

¡Oh, quién fuera hipsipila que dejó la crisálida!
(La princesa está triste. La princesa está pálida.)
¡Oh visión adorada de oro, rosa y marfil!
¡Quién volara a la tierra donde un príncipe existe,
(La princesa está pálida. La princesa está triste.)
más brillante que el alba, más hermoso que abril!


«Calla, calla, princesa dice el hada madrina

en caballo, con alas, hacia acá se encamina,
en el cinto la espada y en la mano el azor,
el feliz caballero que te adora sin verte,
y que llega de lejos, vencedor de la Muerte,
a encenderte los labios con un beso de amor».

Rubén Darío (1867-1916), Prosas profanas (1896).


Anotació

Vinyes verdes

Jaume Plensa (1955), Dream, 2009, Sutton Manors, St. Helens, Liverpool.

Vinyes verdes vora el mar

Vinyes verdes vora el mar,

ara que el vent no remuga,

us feu més verdes i encar

teniu la fulla poruga,

vinyes verdes vora el mar.

Vinyes verdes del coster,

sou més fines que la userda.

Verd vora el blau mariner

vinyes amb la fruita verda,

vinyes verdes del coster.

Vinyes verdes, dolç repòs,

vora la vela que passa;

cap al mar vincleu el cos

sense decantar-vos massa,

vinyes verdes, dolç repòs.

Vinyes verdes, soledat

del verd en l’hora calenta.

Raïm i cep retallat

damunt la terra lluenta;

vinyes verdes, soledat.

Vinyes que dieu adéu

al llagut i a la gavina,

i al fi serrellet de neu

que ara neix i que ara fina…

Vinyes que dieu adéu!

Vinyes verdes del meu cor…

Dins del cep s’adorm la tarda,

raïm negre, pàmpol d’or,

aigua, penyal i basarda.

Vinyes verdes del meu cor…

Vinyes verdes vora el mar,

verdes a punta de dia,

verd suau de cap al tard…

Feu-nos sempre companyia,

vinyes verdes vora el mar!

 

Josep Maria de Sagarra (1894-1961), Cançons de rem i de vela (1923).