Anotació

Exhibicions

Exhibicions

Scarlett Johansson, Under the Skin (Jonathan Glazer, dir., 2013).

 

«El dolor s’exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya.»

Louis-Ferdinand CELINE [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 361. (labutxaca)

 

 

Anuncis

Dimonis! Certament són teus les mans, els peus, el cap i el c[ul]

Scarlett Johansson fotografiada per Annie Leibovitz per a Vanity Fair (2004).


«Bon senyor meu, veieu les coses
com hom ha vist les coses sempre.
Hem de ser més espavilats,
abans que ens fuja el goig de viure.
Dimonis! Certament són teus
les mans, els peus, el cap i el c[ul];
mes tot allò de què gaudesc,
¿és per això potser menys meu?
Si puc pagar-me sis cavalls,
¿les seues forces no són meues?
Córrec, i sóc un home veritable,
com si tingués dotze parells de cames.
Va!, deixa estar tanta cabòria,
i cap al món anem de dret.
T’ho dic: qui es perd especulant
és com un animal, pels erms
un esperit maligne el va menant en cercles,
i al voltant té magnífiques deveses.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 1.816-1.833. (Primera part de la tragèdia)
Anotació

Palmira

Scarlett Johansson.

 

EN CREIXELLS I JO ESTABLÍEM, HORA FOSCANT, L’OROGRAFIA D’IMAGINARIS PLANETES DESPRÉS D’HAVER DISCUTIT LA CRONOLOGIA DELS «DIÀLEGS» DE PLATÓ, EN ENGEGAR LA MOTO PER TORNAR A CASA, VA ARRIBAR LA PALMIRA AMB UN EXTRAVAGANT VESTIT DE VELLUT CARMESÍ, I PER FALSOS CORRIOLS I PONTS LLEVADISSOS SE’M VA ENDUR AL BALL.

 

(A la vaga pineda ofegàvem el goig,

Matinaven els folcs a l’esblaimada coma;

I fórem U, Alba i Nit en un crit:

Oh immortals defallences!)

Adéu, trofeus d’Aiax i els peristils airívols

Que esbossa en ulls recents el Migdia Suprem;

Els àugurs emergents entre signes i símbols

A l’arxipèlag càlid de les Formes

—Llum enumerativa als elisis florents

A la faç secular dels navegants immòbils—.

Adéu el roc cabdal; a l’ogiva frondosa

Dels temples freturants al peu de les cascades

Amb déus dements als altars dissidents;

El Crist Imperial coronat de gaubances

A l’àpex fulgurant del sínode dels cors;

Els clams guerrers, a mig coll, a toc d’alba,

Els crits vesprals darrere les muralles,

L’aiguabarreig dels mars a l’ultrason, adéu!

Hora foscant t’acostes, oh deessa!,

Amb fressa d’aigua als clots dels horts desemparats

I clarors indulgents de murtra, rosa i heura

Als ulls seglars, a la ment eviterna.

¿A quin mar primicer i aurora inicial

—Pures blavors, esbós del pur atzur—

Alga i corall junyidors, i l’escuma

Reflectint, insegura, els secrets submarins,

Van ordenar ta Immortal Estructura?

(¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta,

Cremava focs pertot i t’ullprenia?

—Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—)

¿Quin mòrbid beduí camacurt i pelós,

Ment sense esment amb els cinc senys en flama,

Exaltà el Cos Perfet més enllà de la Idea

I en son grosser petjà l’àcid llindar

On, delirant, abolia els epílegs?

(¿A quina vella jungla omples els ulls

De llum elemental i oratges primitius,

Pluges i rous i sediments lacustres?)

O dia exclòs, oh recs brogents!

                                                             Palmira:

¿Hem de cedir tots dos al plor de la Sibil·la?

Pengem llunes als tells! Besem polsim de boques!

Amaguem pels erols dels masos embruixats

Els olius i els fumalls, les brees delatores!

Esbaldim cos i vesta al broll de les salines,

Plantem llitera i tenda als planell petrolífers!

(Desem al sostremort les doctes partitures,

Escoltem, moridors, les daurades remors

Dels antics oceans a les fràgils conquilles,

Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!)

Petjarem els sorrals dins els amples parpelles

D’un son confús, darrere els farallons

On l’ombrívol ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites,

Sense flors, ni botí, ni motors bategants en màquines alades.

Oh impur perfet! Únic mancat! Falsa Diana!:

A l’encís conjugat dels astres infal·libles:

Despullem, conjurats, la pròpia nuesa.

Setembre, 1934

J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, II, pp. 15-19. (Obra poètica, IV)