«El dolor s’exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya.»
«El gran negoci del segle XXI serà el que es faci al voltant de la Solitud, el gran tema.»
(A la vaga pineda ofegàvem el goig,
Matinaven els folcs a l’esblaimada coma;
I fórem U, Alba i Nit en un crit:
Oh immortals defallences!)
Adéu, trofeus d’Aiax i els peristils airívols
Que esbossa en ulls recents el Migdia Suprem;
Els àugurs emergents entre signes i símbols
A l’arxipèlag càlid de les Formes
—Llum enumerativa als elisis florents
A la faç secular dels navegants immòbils—.
Adéu el roc cabdal; a l’ogiva frondosa
Dels temples freturants al peu de les cascades
Amb déus dements als altars dissidents;
El Crist Imperial coronat de gaubances
A l’àpex fulgurant del sínode dels cors;
Els clams guerrers, a mig coll, a toc d’alba,
Els crits vesprals darrere les muralles,
L’aiguabarreig dels mars a l’ultrason, adéu!
Hora foscant t’acostes, oh deessa!,
Amb fressa d’aigua als clots dels horts desemparats
I clarors indulgents de murtra, rosa i heura
Als ulls seglars, a la ment eviterna.
¿A quin mar primicer i aurora inicial
—Pures blavors, esbós del pur atzur—
Alga i corall junyidors, i l’escuma
Reflectint, insegura, els secrets submarins,
Van ordenar ta Immortal Estructura?
(¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta,
Cremava focs pertot i t’ullprenia?
—Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—)
¿Quin mòrbid beduí camacurt i pelós,
Ment sense esment amb els cinc senys en flama,
Exaltà el Cos Perfet més enllà de la Idea
I en son grosser petjà l’àcid llindar
On, delirant, abolia els epílegs?
(¿A quina vella jungla omples els ulls
De llum elemental i oratges primitius,
Pluges i rous i sediments lacustres?)
O dia exclòs, oh recs brogents!
Palmira:
¿Hem de cedir tots dos al plor de la Sibil·la?
Pengem llunes als tells! Besem polsim de boques!
Amaguem pels erols dels masos embruixats
Els olius i els fumalls, les brees delatores!
Esbaldim cos i vesta al broll de les salines,
Plantem llitera i tenda als planell petrolífers!
(Desem al sostremort les doctes partitures,
Escoltem, moridors, les daurades remors
Dels antics oceans a les fràgils conquilles,
Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!)
Petjarem els sorrals dins els amples parpelles
D’un son confús, darrere els farallons
On l’ombrívol ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites,
Sense flors, ni botí, ni motors bategants en màquines alades.
Oh impur perfet! Únic mancat! Falsa Diana!:
A l’encís conjugat dels astres infal·libles:
Despullem, conjurats, la pròpia nuesa.
El Sentit de la Paraula 