Anotació

D’ailleurs…

pere-formiguera-dialegs-amb-la-pintura-07

 By Pere Formiguera (1952-2013).

 

«D’altra part, d’ençà que no tinc res a fer, puc ben dir que no tinc temps per a res.»

 

« D’ailleurs, depuis que je n’ai plus rien à faire, je puis dire que je n’ai plus le temps de rien. »

 

Eugène Fromentin (1820-1876), Dominique (1863). Traducció d’Agustí Esclasans. Barcelona: Proa, 1985, p. 35 (cap. 2).

 

Anuncis
Anotació

The Power of Feeling

Pair5_final

Charlie White, Teen and Transgender Comparative Studies #4, 2009-2010.

 

«[…] quan arribes a una edat madura, doncs, deia en Peter, podies mirar, podies comprendre i no perdre la capacitat de sentir, va dir.»

 

«[…] now that one was mature then, said Peter, one could watch, one could understand, and one did not lose the power of feeling, he said.»

 

Virginia Woolf (1882-1941), La senyora Dalloway [Mrs Dalloway, 1925]. Traducció de Dolors Udina. Barcelona: RBA La Magrana, 2013, p. 212.

 

 

 

Anotació

A l’ombra enyorem el solà

tumblr_nf5cbyOjLR1td0p2ho1_500

 

 

«Ni t’havies d’excusar: o és que l’amistat no és agustiniana? ¿Et cal repòs? A tots. El cerco entre roses perdut en un ponent fellós i el trobo en els llibres. Aquests em fatiguen? El treball m’alleuja. Tots fugim també adelerats, i a l’ombra enyorem el solà; però el vi del bot amargueja i sedegem frescors. On el pagès m’assenyala una font, m’hi fatigo; i el brogit —de veus, de sons, d’ocells, de motors o d’algues— que tants defugen, m’exalta, feliç. M’afanyo per aconseguir vacances llargues on sestejar a plaer, i abúlic, m’assec a assajar rimes o a creuar fulles tropicals. On és el repòs. O el nimfeu.»

 

Carta de J. V. Foix a Albert Manent, Sarrià, 19 de juliol de 1952.

 

 

 

Anotació

És la Sort generosa qui els convoca

Interstice © Marie Benattar

Interstice by Marie Benattar.

 

5 de novembre

 

En record d’un dissabte de 2005,
la nit que les vides de la Nuri i en Javier es troben,
la nit que la vida d’en Miquel es comença a dibuixar.

 

 

De fruites, de llimones, de miralls,

un mercat, nit de bolo, l’avantsala,

aliè tothom al gran foc d’encenalls,

que s’acosta, la vida us el regala.

 

València, un workcenter, és dissabte,

més enllà, ja es preparen cent becades,

auguris de nit gran, la nit del rapte,

un novembre invocat tantes vegades.

 

Bufa un vent gelat, és tot negre a fora,

de lluny es veu com brilla la Petxina,

el gran xef marca el ball dels blancs, és l’hora

de l’espectacle, estricta disciplina.

 

Solemnes, de gala, cent comensals

distrets ignoren la festa, l’essència,

il·lusos se senten els principals

però de cop se’n percep la presència.

 

I és que, inesperada, entre la gent,

hi ha la convidada més selecta,

nit d’estrelles, no pas del firmament,

hi ve la Sort, n’és filla predilecta.

 

Perquè ella ho vol, avui ho sabem prou,

en acabat el sopar memorable,

mou els fils, dues vides, destí nou,

i obrim un màgnum rosat perdurable.

 

Conscient, segura que no s’equivoca,

disposa, altera, tots els elements,

és la Sort generosa qui els convoca,

tenen tots dos la fusta dels valents.

 

Perquè ella ho vol, avui ho sabem bé,

a punt de reprendre el camí fressat

ens fa recular, cap taxi al carrer,

ells dos es troben, es miren, l’esclat.

 

 

Carme Salinas

 

 

 

 

Anotació

Per què floriu tan tard?

foto (7)

Rastellera de cerveses a la barra del Bar Calders. Foto: JFerrerC

 

Els crisantems al jardí de llevant

 

Els anys de joventut fa temps que van quedar

enrere i ara minven els anys de maduresa.

Passejo novament per aquest lloc desert

i fred, acompanyat de tristos pensaments

de soledat. M’aturo al jardí molta estona:

el sol, descolorit; la rosada i el vent,

glaçats. S’entortolliga l’enciam de tardor

fins que es torna llavor. Els arbres s’han marcit

i corsecat. Només queden uns crisantems

que han florit just a sota la tanca de canyís.

Voldria omplir la copa amb el vi que he portat

però la visió d’aquests crisantems m’ha aturat

la mà. Recordo quan era jove i com, tot

d’una, estava content i, de sobte, trist. Quan

ensumava el vi, fes fred o calor, abans

de beure-me’l, el meu cor ja se n’alegrava.

Però, ara que arriba la vellesa, els instants

de joia costen més de trobar i em fa por

que, quan sigui més vell, fins i tot el licor

no em consoli. Per això, crisantems, us pregunto:

¿per què floriu tan tard i en aquesta estació

trista i només vosaltres? Tot i que sé que no

floriu per mi, des d’ara us veuré de bon ull.

 

Bai Juyi (772-846), Versions de Bai Juyi. Versions de Marcel Riera. Barcelona: La Breu Edicions, 2013, p. 49.