Mes: Setembre de 2012

Ningú no és tan ximple?

Cementiri Nacional d’Arlington (EUA).

«οὐδεὶς γὰρ οὕτω ἀνόητος ἐστὶ ὅστις πόλεμον πρὸ εἰρήνης αἱρέεται· ἐν μὲν γὰρ τῇ οἱ παῖδες τοὺς πατέρας θάπτουσι, ἐν δὲ τῷ οἱ πατέρες τοὺς παῖδας.»
«Perquè ningú no és tan ximple que triï la guerra en lloc de la pau; en aquesta, els fills enterren els pares, mentre que en aquella, els pares els fills.»
Heròdot (484-425 aC), Història [Ιστορίαι]. Traducció de Rubén J. Montañés. Barcelona: La Magrana, 2009, p. 112 [I, 88,4].

Com una almoina que se’m fes


Fotografia: Bettina Rheims.

jo em donaria a qui em volgués 
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés. 
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés. 
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés. 
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
 
22-23 d’octubre del 1940

Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.

Víctor Jara (1932-1973),  «Te recuerdo Amanda» (Pongo en tus manos abiertas…, 1969).

Parlo de…


Frederic II (1194-1250), De Arte Venandi cum Avibus, c. 1240. Roma, Biblioteca Vaticana.

Parlo d’un riu mític i remorós
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo —Virgili amic— de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.

Gerard Vergés (Tortosa, 1931), Long play per a una ànima trista (1986).

Johann Sebastian Bach (1685-1750), Suite per a orquestra núm. 3 en re major, air (BWV 1068).


L’avenir t’espera

Marc Vicens, Cucs, 2012.

a l’atur

Travesso una ciutat de la qual ja res no espero
Entre éssers humans diferents cada vegada
Me’l conec de memòria, aquest metro aeri;
Passen dies sencers sense que pugui parlar.

Ah! Aquelles tardes, tornant de l’atur
Tot pensant en el lloguer, meditació ombrívola,
Prefereixes no viure, però tanmateix et fas vell
I res no canvia res, ni l’estiu, ni les coses.

Al cap d’alguns mesos, se t’acaba el subsidi
I la tardor torna, a poc a poc com una gangrena;
Els diners esdevenen única idea, única llei,
Estàs realment sol. I t’arrossegues,                                                               [t’arrossegues…

Els altres continuen amb la seva dansa                                                         [existencial
Et quedes aïllat rere un mur transparent;
L’hivern ha tornat. La seva vida sembla real.
Potser, en algun lloc, l’avenir t’espera.

Michel Houellebecq, El sentit de la lluita (1996).

No mortal can be a proper object of our adoration

Danielle Sharp (Front Magazine).


«We would not therefore be understood to affect giving the reader a perfect or consummate pattern of human excellence, but rather, by faithfully recording some little imperfections which shadowed over the lustre of those great qualities which we shall here record, to teach the lesson we have above mentioned, to induce our reader with us to lament the frailty of human nature, and to convince him that no mortal, after a thorough scrutiny, can be a proper object of our adoration.»

«Por lo tanto no  pretendemos que el lector crea que nuestra intención es ofrecerle un modelo perfecto y completo de virtud humana, sino, por el contrario, al hacernos fiel eco de algunos pequeños defectos que ensombrecían el lustre de las grandes cualidades que nos disponemos a relatar, enseñarle la lección antes mencionada, incitarlo a que se lamente con nosotros de la fragilidad de la naturaleza humana,  y concencerlo de que, tras un minucioso análisis, ningún mortal puede llegar a ser pleno objeto de nuestra adoración.»


Henry Fielding (1707-1754), Jonathan Wild (1743). Edición y traducción de Miguel Ángel Pérez Pérez. Madrid, Cátedra, 2004, p. 87.


L’estreta vida mundana

Jaume Plensa, Cartell Festes de la Mercè 2012.


«Amb qualsevol vestit sent el dolor
de l’estreta vida mundana.
Per a jugar sóc massa vell,
j0ve per a no desitjar.
¿Què em pot oferir, a mi, el món?
Has de desistir! Desistir!
Aquesta és l’eterna cançó
que a l’orella ens ressona a tots,
que al llarg de la vida sencera,
cada hora, asprament, ens canta.
Al matí em desperte amb esglai,
voldria plorar agres llàgrimes,
veient el dia que en la seua cursa
cap desig no m’atorgarà, cap ni un,
que el mer indici del plaer
rebaixarà amb tossuda crítica,
que les creacions del meu cor viu
entrebancarà amb mil escarnis.
També, quan davalla la nit,
sobre el llit m’estire poruc,
no m’és concedit el repòs,
m’esgarrifen malsons terribles.
El déu que viu en el meu pit
pot agitar-me les entranyes,
regna sobre les meues forces,
mes no pot canviar res fora.
I així m’és l’existència una càrrega,
la mort desitge, la vida deteste.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 1.544-1.571. (Primera part de la tragèdia)

Ʃυμφορή

Bette Frank fotografiada per Nico (Harper’s Bazaar Spain, Octubre 2012).


«πᾶν ἐστὶ ἄνθρωπος συμφορή.»
«L’ésser humà és, de tot, atzar.»
Heròdot (484-425 aC), Història [Ιστορίαι]. Traducció de Rubén J. Montañés. Barcelona: La Magrana, 2009, pp. 77-78 [I, 32,4].

En moi aussi…

Mark Arbeit, Atelier Sylvie Berry, París, 1995.

 «En moi aussi bien des choses ont été détruites que je croyais devoir durer toujours, et de nouvelles se sont édifiées, donnant naissance à des peines et à des joies nouvelles que je n’aurais pu prévoir alors, de même que les anciennes me sont devenues difficiles à comprendre.»

«Moltes coses que també creia que durarien per sempre s’han destruït dins meu i d’altres de noves s’han construït donant naixement a noves penes i alegries que aleshores no hauria pogut preveure, igual que les antigues em resulten ara difícils d’entendre.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 51. (Combray I)


No em sé estar de llegir

Sunny reader(postal, c. 1920).


«Però no em sé estar de llegir: és com el tic de fer l’ullet a les dones un calavera septuagenari.»
«Carta de Josep Carner a Marià Manent (Gènova, 24 d’abril de 1921)». Edició a cura de Jaume Subirana. A: Albert Manent & Jaume Medina (eds.), Epistolari de Josep Carner. Vol. 5. Barcelona: Curial, 2002, p. 25.