Trembling with anxiety

The Scream, d’Edvard Munch. Fotografia de Carl Court.


El pastel The Scream (El crit, 1895) del pintor expressionista noruec Edvard Munch (1863-1944) s’ha convertit en l’obra d’art més cara venuda en una subhasta, després que es va vendre per 119,9 milions de dòlars (91 milions d’euros). L’obra va ser comprada per un comprador anònim a Sotheby’s a Nova York. La subhasta va durar dotze minuts. Aquesta peça era l’única de propietat privada de la sèrie de quatre que el pintor noruec va fer d’aquesta obra. Les altres tres són propietat de museus noruecs. Sotheby’s diu que la versió venuda és més acolorida i l’única que va incloure un poema de Munch en el marc, que parla de la inspiració que hi ha darrere d’aquesta sèrie d’obres:

«I was walking along a path with two friends – the sun was setting – suddenly the sky turned blood red – I paused, feeling exhausted, and leaned on the fence – there was blood and tongues of fire above the blue-black fjord and the city.

»My friends walked on, and I stood there trembling with anxiety – and I sensed an infinite scream passing through nature.»



Parlar i escoltar

Pau Picasso (1881-1973), La lecture, 1932. Dedicat a la seva amant i musa Marie Thérèse Walter, es va vendre a la casa de subhastes londinenca de Sotheby’s per 25.241.250 lliures (29.744.296 euros). (8.02.2011)


«Les persones parlen perquè hi ha coses que no volen escoltar; escolten perquè hi ha coses que no volen dir.»
Hanif Kureishi (*1954), Una cosa per explicar-vos (Something to Tell You, 2008). Traducció de Francesc Rovira. Barcelona: Empúries/Anagrama, 2009, p. 55.


Mon sen, mos huoills e ma vida

Amedeo Modigliani (1884-1920), Nu assis sur un divan (La Belle Romaine), 1917. Venut per 49 milions d’euros (68,9 milions de dòlars) en una subhasta d’art impressionista i modern a la seu de Sotheby’s de Nova York. 3.11.2010.

Tinc un desfici, ai, inclement
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m’ha servit.
Massa l’he amat, m’ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
     Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
     en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
     Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
     el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us tindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
     Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
     de fer ço que jo voldria.


Comtessa de Dia [Beatriu de Dia] (c. 1184-c. 1214), «Tinc un desfici, ai, inclement». A: Poesia trobadoresca. A cura Lola Badia, versions d’Alfred Badia i Gabarró. Barcelona: Ed. 62/La Caixa, 1982, pp. 184-185. (MOLU; 14)

Estat ai en greu cossisier
Estat ai en greu cossisier
per un cavallier q’ai agut,
e voill sia totz temps saubut
cum eu l’ai amat a sobrier;
     ara vei q’ieu sui trahida
car eu non li donei m’amor,
don ai estat en gran error
     en lieig e qand sui vestida.

Ben volria mon cavallier
tener un ser e mos bratz nut,
q’el s’en tengra per ereubut
sol q’a lui fezes cosseillier;
     car plus m’en sui abellida
no fetz Floris de Blanchaflor:
eu l’autrei mon cor e m’amor,
     mon sen, mos huoills e ma vida.

Bels amics, avinens e bos,
cora·us tenrai e mon poder?
E que jagues ab vos un ser
e qe·us des un bais amoros!
     Sapchatz, gran talan n’auria
qe·us tengues en luoc del marit,
ab so que m’aguessetz plevit
     de far tot so qu’eu volria.