Arizona Muse i Daphne Groenveld fotografiades per Alasdair McLellan per Self Service, Fall-Winter 2011.
—Senyors! Que Déu ens empari! Vénen les Lousada!
En João Gouveia es va aixecar del canapè d’un bot, com davant d’un perill, i es va tornar a cordar precipitadament el redingot; en Gonçalo, atabalat, va topar amb en Titó i en Barrolo, que reculaven per por que els veiessin a través de les vidrieres amples; fins i tot mossèn Soeiro, prudent, va abandonar el racó on fullejava, amb les ulleres posades, la Gaseta de Porto. I tots, per l’escletxa de les cortines, com soldats a la tronera d’una ciutadella, espiaven la plaça, que el sol de les quatre daurava, per sobre les teulades plenes de molsa de la corderia. De la banda de la Rua das Pegas, les dues germanes Lousada, molt primes, molt desimboltes, totes dues amb mantellines curtes de seda negra i granadura, totes dues amb para-sols descolorits de quadrets, avançaven, projectant sobre la plaça empedrada les seves dues ombres allargades.
Les dues germanes Lousada! Seques, negres i xerraires com cigales, eren a Oliveira, des de feia anys, les fiscalitzadores de totes les vides, les propaladores de totes les maledicències, les teixidores de totes les intrigues. I en tota la dissortada ciutat no hi havia taca, tatxa, tetera esquerdada, cor adolorat, butxaca buida, finestra entreoberta, borró raconer, ombra cantonera, capell estrenat a missa, pastís encomanat a ca les Matildes, que els seus quatre ullets penetrants de color d’atzabeja bruta no descobrissin, i que la seva llengua fluixa, entre les dents separades, no comentés amb malícia cridanera! D’elles provenien totes les cartes anònimes que infestaven el districte; la gent devota considerava com penitències aquelles visites en què elles borinotejaven durant hores, agitant els braços escanyolits; i sempre, per on passaven, quedava bategant una arpada de desconfiança i recel. Però ¿qui gosava refusar les dues germanes Lousada? Eren filles del decrèpit i venerable general Lousada; eren parentes del bisbe; eren poderoses en la poderosa confraria del Senhor dos Passos da Penha. I després d’una castedat tan rígida, tan antiga i tan pansida, de la qual elles s’ufanaven ostentosament, en Marcolino de L’Independentels havia acabat donant el malnom de les dues mil verges.
—No vénen pas! —va vociferar en Titó, amb un alleujament immens.
Al mig de la plaça, efectivament, a tocar de la reixa que envolta l’antic rellotge de sol, les dues germanes, parades, aixecaven el nas, ensumant i espiant la capella de São Mateus, on la campana havia fet un repic de bateig.
—Punyeta, sí que vénen!
Les Lousada, decidides, enfilaven cap al portal de la casa dels Cantons! Aleshores sí que es va desfermar el pànic! Les cames molsudes d’en Barrolo, en la fugida, topaven contra els canteranos i feien trontollar els gerros panxuts de l’Índia. En Gonçalo proposava a crits d’amagar-se al fruiterar. Desconcertat, en Gouveia buscava amb desesperació el seu barret fort. Només en Titó, que no les podia veure i a qui elles anomenaven el Polifem, va sortir amb serenitat, aixoplugant mossèn Soeiro sota el seu braç poderós. I quan ja la colla esfereïda es precipitava contra la cortina, va aparèixer la Gracinha, amb un fresc vestit de setí de color de maduixa, somrient, tota sorpresa, davant d’aquella colla atropellada:
—¿Què passa? ¿Què passa?…
Un clamor ofegat va envoltar la dolça senyora amenaçada:
—Les Lousada!
—Oh!
Fugaçment, en Titó i en João Gouveia van estrènyer-li la mà que ella els allargava inerta, abatuda. La campaneta del portal havia dringat, espantada! I la fila apilotada, on mossèn Soeiro estava emparedat, va tirar cap a la biblioteca, que en Barrolo va tancar amb clau després d’haver dit a la Gracinha amb un crit, com una inspiració:
—Amaga els gots de sangria!
Pobra Gracinha! Atabalada, sense temps per cridar el lacai, va haver de portar fins a una banqueta del corredor, fent un esforç desesperat, aquella plata tan pesant, amb què les Lousada, si l’haguessin descobert, haurien bastit sobre la ciutat, més alta que el campanar de São Mateus, una història esgarrifosa de «bevèrria i borratxera». Tot seguit, esbufegant, va mirar-se un moment el pentinat al mirall. I, dreta com si sortís a l’arena, amb la gosadia senzilla i alegre dels antics Ramires, va esperar l’envestida de les temibles germanes.
José Maria Eça de Queirós(1845-1900), La il·lustre casa dels Ramires [A ilustre casa de Ramires, 1900]. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra/Detino, 2006, pp. 162-165.
El Sentit de la Paraula 