Ryonen.
en anar al llit
Veniu, senyora, el meu braó repta el repòs,
fins que s’esforci, viu forçat aquest meu cos.
Trobant-se l’enemic amb l’enemic davant,
sovint es cansa d’estar dret, fins no lluitant.
Treu-te el cinyell, brillós com el del firmament
bé que cenyint un món encara més plaent.
Descorda aquest gipó de lluentons que dus
per aturar-hi arran els ulls del neci intrús.
Deslliga’t, que l’harmoniós tritlleig d’ocàs
ja, nunci teu, proclama l’hora d’anar al jaç.
Treu-te el feliç cosset que em fa tornar envejós,
que tan serè sap viure, tan al teu redós.
Treu-te el vestit que tan gentil estat revela
com prat florit que ombra de cim de cop [desvela.
Treu-te la diadema adamantina d’on
et creix l’adreç de rínxols per saó del front.
Treu-te el calçat, i el peu deposa en dolça pau
en aquest temple de l’amor, en llit suau.
També amb robatges blancs venien de l’altura
àngels als homes, i tu, Àngel, dus amb cura
un cel com paradís mahometà, i malgrat
que els mals espectres van de blanc, molt aviat
sabem conèixer un àngel d’un mal esperit:
l’un dreça el borrissol, l’altre la carn a envit.
Atorga a aquestes mans errants d’anar en [carrera
damunt, davall, entre, davant, darrere.
La meva Amèrica! La meva terra nova,
el regne meu, segur quan un sol home el troba,
el meu mener de diamants, el meu imperi
benaurat jo de descobrir-te i de saber-hi!
Entrar en tals llaços és guanyar la llibertat;
on posi mà hi deixaré el meu segell marcat.
Nuesa plena! Tots els goigs vénen de tu,
com l’ànima va nua al cel, també va nu
el cos al goig. Les gemmes que soleu usar
són pomes d’Atalanta a l’home per mirar,
que quan un neci posi l’ull en gemma bella,
el seu anhel no sigui ella, ans el que és d’ella.
Com pinten sants en llibres per als ignorants,
les dones es guarneixen amb els seus encants;
són llibres místics que a nosaltres solament
(llur imputada gràcia ens don mereixement)
seran ben revelats. I com que puc saber,
com a una llevadora, liberal, de ple
mostra’t, allunya aquests llençols de la decència,
que no hi ha llei de càstig per a la innocència.
Jo estic ja despullat, per ser-te guia a tu:
per què voldràs altre abrigall que un home nu?
John Donne (1572-1631), Elegia XX.
Miquel Desclot, De tots els vents. Selecció de versions poètiques. Manresa: Angle, 2004, pp. 156-157.
To His Mistress Going to Bed
Come, Madam, come, all rest my powers defy,
Until I labour, I in labour lie.
The foe oft-times having the foe in sight,
Is tir’d with standing though he never fight.
Off with that girdle, like heaven’s Zone glistering,
But a far fairer world encompassing.
Unpin that spangled breastplate which you wear,
That th’eyes of busy fools may be stopped there.
Unlace yourself, for that harmonious chime,
Tells me from you, that now it is bed time.
Off with that happy busk, which I envy,
That still can be, and still can stand so nigh.
Your gown going off, such beauteous state reveals,
As when from flowery meads th’hill’s shadow steals.
Off with that wiry Coronet and shew
The hairy Diadem which on you doth grow:
Now off with those shoes, and then safely tread
In this love’s hallow’d temple, this soft bed.
In such white robes, heaven’s Angels used to be
Received by men; Thou Angel bringst with thee
A heaven like Mahomet’s Paradise; and though
Ill spirits walk in white, we easily know,
By this these Angels from an evil sprite,
Those set our hairs, but these our flesh upright.
Licence my roving hands, and let them go,
Before, behind, between, above, below.
O my America! my new-found-land,
My kingdom, safeliest when with one man mann’d,
My Mine of precious stones, My Empirie,
How blest am I in this discovering thee!
To enter in these bonds, is to be free;
Then where my hand is set, my seal shall be.
Full nakedness! All joys are due to thee,
As souls unbodied, bodies uncloth’d must be,
To taste whole joys. Gems which you women use
Are like Atlanta’s balls, cast in men’s views,
That when a fool’s eye lighteth on a Gem,
His earthly soul may covet theirs, not them.
Like pictures, or like books’ gay coverings made
For lay-men, are all women thus array’d;
Themselves are mystic books, which only we
(Whom their imputed grace will dignify)
Must see reveal’d. Then since that I may know;
As liberally, as to a Midwife, shew
Thy self: cast all, yea, this white linen hence,
There is no penance due to innocence.
To teach thee, I am naked first; why then
What needst thou have more covering than a man.
John Donne (1572-1631), Elegy XX.
El Sentit de la Paraula 