Leda i el cigne, còpia del segle xvid’una pintura perduda de Michelangelo de 1530. Londres, National Gallery.
Voltat de bell! Rieres clares
al dens boscatge! Dones que es despullen,
encantadores! I encara és millor!
Però una es distingeix, esplendorosa,
que és de l’estirp dels déus i dels herois.
Posa el peu, ella, en la claror translúcida;
la vital flama dolça del seu noble cos
es refreda en el dòcil cristall de les ones…
Mes, ¿quin estrèpit d’ales agitades,
quin murmuri, remor, pertorba l’espill llis?
Les noies fugen espantades; sols
la reina mira cap allà serena,
i veu amb orgullós plaer de dona
el cigne príncep que s’estreny als seus genolls,
impertinentment mans. Sembla avesar-s’hi…
Però tot d’una s’eleva una boira
que cobreix amb un vel espès
la més encisadora de totes les escenes.
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 6.903-6.920. (Segona part de la tragèdia, acte segon)
El Sentit de la Paraula 