Anotació

La meravella d’innombrables mortes veus inconegudes

Salvador Dalí (1904-1989), Carretó fantasmal (1933). Darrera adquisició del Museu Dalí de Figueres.

 
 

«La pàtria, vaig dir jo, és aquell cercle —ample, estret, no importa— on la nostra paraula fa una acció, enllaçant-se amb els ressons i la meravella d’innombrables mortes veus inconegudes.»

Carles Riba (1893-1959), De casa a casa. Tria de cartes. A cura de Carles Jordi Guardiola. Barcelona: Ed. 62, 2007, carta a Rosa Leveroni (1/2-v-1940), p. 167.

 
Anotació

Ja tothom ho veu clar

Els temuts Països Catalans! Després d’haver prohibit les emissions de TV3, el Partido Popular, fent gala del seu tarannà democràtic, prohibeix ara les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. A les Illes Balears, el mateix Partido Popular prohibeix l’exhibició de senyeres.
 
 

«Ja tothom ho veu clar: l’odi dels espanyols a Catalunya, odi històric, irreductible, molt més poderós i unànime que el nostre odi envers ells.»

Carles Riba (1893-1959), De casa a casa. Tria de cartes. A cura de Carles Jordi Guardiola. Barcelona: Ed. 62, 2007, carta a Karl Vossler (23-ix-1923), p. 93.




 
 
Anotació

La realitat imperfecta

Marià Fortuny (1838-1874), Il contino (1861). Aquarel·la sobre paper, 56,3 x 39 cm. MNAC – Museu Nacional d’Art de Catalunya.

 

«Hom es perdria entre principis purs; val més situar-se en la realitat imperfecta i pensar que només hi ha situacions i possibilitats individuals, i que en totes i segons totes, es pot contribuir a salvar els principis.»

Carles Riba (1893-1959), De casa a casa. Tria de cartes. A cura de Carles Jordi Guardiola. Barcelona: Ed. 62, 2007, carta a Armand Obiols (26-iii-1943), p. 206.

 

 
Anotació

Aigua serena

Richard Avedon, Rudolf Nureyev, dancer, Paris, July 25, 1961.

                                                                         Uns wiegen lassen, wie
                                                                Aus schwankem Kahne der See.
                                                                                        Hölderlin

 

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

Carles Riba (1893-1959), Estances. Llibre segon (1930), 6.

 

 
 

Guaito l’ona incessant com creix i minva cap al mar

Jan Suadek, The Slavic Girl with Her Father (1998).


Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
a l’ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l’aigua lliure entre molls oblidats
d’haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
i un cloqueret feliç.
La vida passa, i l’ull no es cansa d’abocar
imatges clares dintre del cor.
… Tot en mi torna somni: nuvolet d’ombra i d’or
que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l’ona incessant com                                                                       [creix
i minva cap al mar.
¿Quin moviment humà pot encara desfer
l’encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els                                                                     [dits,
o al cant, que d’home a home va i ve?
¿O ha d’ésser mon destí el de l’ocell reial
que un tret, per folga, tomba del cel,
i l’aigua indiferent l’endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l’ala inútil els ulls buidats                                                                   [d’anhel,
sense un plany pel seu mal?
Carles Riba (1893-1959), Segon llibre d’Estances (1930).
No more than a bird aloft alone am I,
wings spread over the wide river
where the boats pass slowly full of laughing people
in the soft shade of the awnings,
and a mountaineer, half-naked and nostalgic, wearily
conducts his raft towards the cities
that comb the open water between piers forgetful
of how there once were green hills of trees and sheep
and a happy steeple.
Life passes, and the eye never tires of taking
clear images into the heart.
All in me becomes a dream: a little cloud of shadow and                                                                     [gold
that floats and dies out far from my hand.
He who dives into his heart like a greedy miner,
or who from sorrow shuts himself up in there like a                                                               [fish,
has more than I who, estranged from myself,
high above the others, watches the ceaseless wave as it                                                                [grows
and diminishes in the sea.
What human motion has yet to undo
this spell, to throw me with blood and feeling
to the catch, our own, that we earned, between our                                                                     [fingers,
or to the song, that from man to man comes and                                                                 [goes?
Or does my destiny have to be that of the regal bird
that in one shot, like a joke, falls from the sky,
carried away by the indifferent water, a defeated rebel,
one useless wing covering his eyes emptied of desire,
without a single complaint for his suffering?
Traducció de Hillary Gardner.


Penèlope (I)

Jennifer Pugh fotografiada per Luciana Val i Franco Muso.

 
 

«—Telèmac altiloqüent, desfrenat en l’urc, ens afrontes

amb el que has dit! Quina taca voldries penjar-nos a sobre!

Dels teus mals, no són pas els pretendents culpables,

ho és la teva mare, que sap com de ningú d’arteries.

Car ja fa tres anys, i amb aquest aviat seran quatre,

que ella juga amb el cor que tenim dins el pit els d’Acaia.

Ens esperança tots i va prometent a cada home,

amb anuncis que ens fa; i l’esperit li debat altres coses.

Veges quina altra finor s’havia enginyat dins la pensa:

va fer dreçà’ un gran ordit al casal i teixia una tela

lleu i fora de mida, i llavors de vegades ens deia:

“Joves que em preteneu, ja que és mort Ulisses diví,

tot i que el meu casament us apressa, vulgueu esperar-vos

que el llenç acabi —no fos que els fils en va se’m perdessin:

és per amortallar l’heroi Laertes, el dia

que l’atueixi el mal fat de la mort que en dos ens aplana;

perquè cap dona aquea no pugui blasmar-me pel poble,

si jeia sense mortalla un baró de tanta riquesa.”

Tal deia ella, i el cor generós se’ns deixava convèncer.

I ella de dia teixia aquell gran ordit i aleshores,

cada nit, quan havien posat els flamalls, ho desfeia.

Doncs tres anys ha amagat la finor, i els aqueus se la creien.»

Homer (c. s. viii aC), Odissea, II, vv. 85-106. Traducció de Carles Riba (1953).

«Τηλέμαχ’ ψαγόρη, μένος σχετε, ποον ειπες
μέας ασχύνων, θέλοις δέ κε μμον νάψαι.
σο
δ’ ο τι μνηστρες χαιν ατιοί εσιν,
λλ φίλη μήτηρ, τοι περ κέρδεα οδεν.
δη γρ τρίτον στν τος, τάχα δ’ εσι τέταρτον,
ξ οτέμβει θυμν ν στήθεσσιν χαιν.
πάντας μέν
λπει, καπίσχεται νδρκάστ,
γγελίας προϊεσα· νόος δέ ολλα μενοιν.
δ δόλον τόνδ’ λλον ν φρεσ μερμήριξε·
στησαμένη μέγαν
στν ν μεγάροισιν φαινε,
λεπτ
ν κα περίμετρον· φαρ δ’ μν μετέειπε·
κο
ροι, μο μνηστρες, πε θάνε δος δυσσεύς,
μίμνετ’
πειγόμενοι τν μν γάμον, ες κε φρος
κτελέσω, μή μοι μεταμώνια νήματ’ ληται,
Λαέρτ
ρωϊ ταφήϊον, ες τε κέν μιν
μο
ρ’ λο καθέλσι τανηλεγέος θανάτοιο,
μή τίς μοι κατ
δμον χαιϊάδων νεμεσήσ,
α
κεν τερ σπείρου κεται πολλ κτεατίσσας.
ς φαθ’, μν δ’ ατ’ πεπείθετο θυμς γήνωρ.
νθα καματίη μν φαίνεσκεν μέγαν στόν,
νύκτας δ’
λλύεσκεν, πν δαΐδας παραθετο.
ς τρίετες μν ληθε δόλ καπειθεν χαιούς·»

 

Viatges

Marc Chagall, El violinista verd, 1923-1924. Nova York, The Solomon R. Guggenheim Museum.


Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”.
Konstantinos P. Kavafis (1863-1933). Traducció Carles Riba.